Oblidar el futur
En quin punt s'ha produït una rebotada en el temps? ¿Què hi ha entre "tot l'enyor de demà" de Joan Salvat Papasseit i els autors que van actuar com els darrers autors amb les obres més contundents i extremes de l'avantguarda, com si darrera seu no hagués de venir ningú?
Miquel Bauçà, l'any 1998, escriu: "tècnicament, sociològicament, de la consciència col·lectiva o com ho volgueu dir, el futur ha desaparegut. El futur actual és kitsch: es limita a efectes cinematogràfics. El futur, jo encara l'he viscut i era una cosa molt real i extraordinària, compartida per la resta de la població. Era poblat per déus, guerrers, herois de tota mena, catàstrofes...No en queda res de res. L'existència d'aquell futur, l'atribueixo a l'extrema lentitud en els desplaçaments. Dins els carros tirats per averies es confegia el futur, tros a tros. Avui no hi ha temps. I l'afer és greu, car caldrà alguna cosa que el substitueixi, com sigui". Potser sí que vivim a una velocitat tant d'avançada que no genera futur nou si no és per espantar-se'n. En qualsevol cas, la producció actual de futur resulta escassíssima. Més enllà de prediccions mediambientalment catastrofistes, el futur és gairebé erm. Erm i breu en la mesura que aquestes prediccions solen ser força a curt termini.
No sé si podríem parlar d'un futur nostàlgic, d'un futur que sent nostàlgia i gira l'ullada i es retreu; però, a mesura que precisem cada vegada més enrere el passat, cada vegada amb més detalls, cada vegada amb una major projecció històrica, el futur fa que s'esborra incert, indecís, inapetent. Diríeu certament que el futur s'esgota, es migra, de tantes galeries excavades enrera, contraobertes, reculades per albirar-nos cada cop de més enrera, de més lluny. De vegades el consum de passat ens fa pensar en el consum paral·lel d'energies fòssils, i en la mobilitat i la velocitat assolides, en el present immediat, gràcies a aquest consum.
Així com per la civilització arcaica els santuaris eren destinats a l'endevinació, i conèixer el futur de l'home pertanyia a la saviesa, del futur, en l'actualitat, ningú no en sap res; ni els oracles.
L'eternitat, la creació humana d'eternitat, mostra, a hores d'ara, molta major oferta de passat que no pas de futur. De tan abocats com vivim als vaticinis històrics, arqueològics, psicològics o genètics, la projecció que donem a les fonts és molt major que la que donem als desenllaços. L'acabalament d'informació és extraordinari. Tantes arrels, però, per a què!: per a què tanta il·luminació de les rels!, tanta llum mortal a les rels!
Evidentment, els anys per viure haurien de tenir prioritat sobre els segles difunts. Però no sé pas si és ben bé així. Ernst Bloch va escriure que "amb el coratge i el saber, ensems, el futur no cau sobre els homes com a destí, sinó que és l'home qui cau sobre el futur i hi entra amb tot el que és d'ell mateix, humà". On és, avui, aquest coratge, on és, avui, el futur d'on aquest coratge ens ha de venir? Una figura tan poc concavada i acollent de futur i una fe tan escassa en l'avenir afecten, en menor o major grau, totes les formes de vida actuals. El simple contrapès d'un tan migrat futur davant, comparat amb el passat que duem darrera, és ben probable que somogui els nostres més esencials sentits d'estabilitat i de centralitat. En l'aspecte creatiu, posem per cas, només hem de pensar fins a quin punt queda afectada la visió tan freqüent de l'artista com a precursor, per no parlar de la tradicional funció d'anticipació asociada a l'obra d'avantguarda.
El consum empeny el consum. En el postcapitalisme no hi ha res destinat a durar. Fins i tot el temps tendeix a comportar-se com una mercaderia més. El que dura és obsolet, allò que dura és sinònim d'avorrit, d'inútil. Potser això explica l'excavació del passat, en la mesura que, com qualsevol altra mercaderia, més que no pas a un futur llunyà, el consum de temps s'enfronta a la capacitat de gestió dels seus propis residus.
