Riba i la transmissió

Sempre que, per amor d'esbargiment, visito a la facultat el meu col·lega Carles Miralles (Barcelona, 1944) -en estricta equivalència a les visites que retia, temps enrere, als professors Blecua, Riquer, Lledó, Comas, Valverde, Alsina, Vilanova o Del Olmo-, sempre que m'escau de passar per les florentines instal·lacions de què disposen els companys de la Secció de Filologia Grega i entretenir-me (llegiu-ho a la francesa) amb un amic en qui val la pena emmirallar-se, començo la conversació adés d'una manera adés d'una altra. Els dies que vull fer-lo enrabiar, el saludo així: "Hola, Carles Goethe!". Ell em mira amb un aire criminal, tanmateix amb bonhomia i caritat, sabedor com és de la meva irrefrenable tendència al mot d'esprit i a la facècia. Els dies que el vull honorar, li engego: "Hola, Carles Riba!", i llavors m'adreça una mirada burleta, com volent dir que troba aquesta ironia a tocar de la maledicència, però també amb un aire de satisfacció que no pot reprimir-se, i que ve a significar una cosa indefinida entre: "Ja m'agradaria ser-ho" i "Faré tot el possible per assemblar-m'hi". I és veritat que si no hagués vingut al món aquest deixeble justament de Carles Miralles que es diu Jordi Malé, també ribista -el qual, ara sí, és com una reencarnació estètica de Riba-, i si el primer hagués nascut l'any 1959 en comptes de l'any 1944, l'amic Carles seria la més pura supervivència sense pausa dels afanys i dels sabers de Riba a Catalunya.

"Carles Miralles s'ha decidit a lliurar-nos la major part dels seus escrits dedicats a Riba"

Això no té res de dolent. L'ensenyament universitari s'havia basat sempre en la transmissió del saber -i, més encara, de les ganes de saber- que corria entre una generació de mestres i una altra de deixebles. Acabo de dir que en Miralles encara ho fa: va rebre un llegat i el transmet. I, tot i que Riba només va ser esporàdicament professor a la nostra antiga Facultat de Filosofia i Lletres, el cert és que Riba ha tingut, en el transcurs dels anys, un deixeble fidelíssim en la persona de Miralles. Són molt elogiables els estudis que li van dedicar els germans Ferraté/Ferrater, i, a l'altre cap d'aquesta tradició, molts dels estudis que es produeixen als nostres dies sobre aquesta figura immensa del Noucentisme català. Però si hi ha algú que s'ha dedicat tota la vida a estudiar-ne tots els vessants, a admirar-lo en totes les seves dimensions i a deixar el nom i el prestigi de Riba en el lloc que sens dubte es mereixia, aquest ha estat el nostre professor de grec: si a la Universitat de Barcelona s'ha produït alguna mena de transmissió no interrompuda -malgrat la decadència progressiva de les seves facultats lletrades- del saber heretat per diverses generacions, aquest ha estat el cas de les múltiples ensenyances de mestre Riba, i, una generació després, del mateix Miralles: la transmissió continua i no es perd el llegat. De la mateixa manera que a Alemanya no han parat mai de discutir, glossar, lloar i comentar l'obra de Goethe, així mateix en la nostra universitat és perceptible un deixant de brava escuma oferta a l'oceà de les divagacions d'humanitats per la solemne figura -massa i tot; un punt més d'humilitat i bon humor l'haurien fet més alt- de Carles Riba.

Vet aquí que ara Miralles s'ha decidit a lliurar-nos la major part dels seus escrits dedicats a aquell (Sobre Riba, Barcelona, Proa, 2007), i n'hem d'estar agraïts per dues raons que, en certa manera, ja s'han fet visibles en aquest article. En primer lloc, perquè Riba hi agafa la dimensió de gran humanista, de gran traductor, de gran animador de la vida intel·lectual dels anys 1920 a 1950 que posseeix sense cap mena de dubte, i, potser per damunt de tot, de gran poeta: és l'altre monstre literari de la Catalunya del segle XX, al costat de Josep Carner. En aquest sentit, és d'agrair que el llibre inclogui l'assaig fonamental Lectura de les Elegies de Bierville, que Miralles va publicar per primera i fins ara única vegada l'any 1979: és una gran mostra de l'escassa producció de la comparatística catalana, raó per la qual el mateix autor va rebre, al seu moment, crítiques emmurriades dels filòlegs més conspicus. L'hermenèutica, o art de la interpretació, ja ho té, això: molesta els qui no veuen res més enllà de la lletra impresa. En segon lloc, el llibre és important per allò que dèiem a mig aire de l'article: la capacitat dels homes de lletres del segle XX per participar en una tradició i, doncs, sumar-se a l'acte de la transmissió del saber, és més aviat petita. Falta generositat. A partir d'ara, doncs, em mossegaré la llengua: ja no li diré mai més "Goethe" ni "Riba", perquè, dient-li tot just Carles Miralles, condensaré en aquest nom el d'una tradició humanística secular i nobilíssima.