Un Fuster dels 70

Contra Unamuno i tots els altres

Joan Fuster

Bromera

257 pàgines. 12,98 euros

El català literari s'escriuria pitjor del que s'escriu si al segle vint no hi hagués hagut alguns prosistes capaços d'entendre que l'estil és el resultat d'un procés de depuració de tot el que no és essencial en una idea. Per dir-ho amb un aforisme de Joan Fuster, abans de pensar, s'ha d'aprendre a escriure. Fuster va seguir aquest principi, i el seu estil constitueix un dels models d'escriptura assagística més ben acabats de tots els que s'han intentat en llengua catalana.

A la depuració de la llengua correspon una depuració del pensament: l'estil de Fuster, com el de Pla, és també un esforç sostingut per mirar de pensar el món sense adhesions prèvies. En aquest esforç, si Pla és un escèptic que tendeix a ser un liberal conservador, Fuster és un escèptic que de tant en tant tendeix al marxisme i al nacionalisme, encara que ell negués aquesta última atribució i més aviat renegués de la primera. Sigui com sigui, la depuració de les idees sembla una mica més complicada que la de la llengua, i això és una cosa que es pot veure bastant bé a Contra Unamuno i tots els altres, l'últim títol de la col·lecció Biblioteca Joan Fuster que acaba de publicar l'editorial Bromera.

El volum és la versió catalana d'un recull d'articles que en vida de l'autor havia vist la llum en castellà. Diguem de passada que potser hauria estat bé que l'edició hagués mantingut la llengua de l'original, sobretot tenint en compte que l'obra és avui dia molt difícil d'obtenir i que la traducció, encara que molt digna en termes generals, sembla enrarir una mica l'estil habitual de Fuster. Penso, per exemple, en aquests neutres incorrectes construïts amb "allò" ("allò pintoresc", "allò lògic") que s'han convertit en una autèntica plaga del català actual i que no eren freqüents en la prosa de fa trenta anys.

En una part dels articles d'aquest recull, escrits entre el 1970 i el 1974, Fuster es refereix, en un to que no per sarcàstic deixa de ser elegant, a la construcció d'un nacionalisme espanyol de base acadèmica on brillen els noms de Menéndez Pelayo, Unamuno, Menéndez Pidal, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz i Américo Castro. La invenció de la història, tan rica en el cas espanyol com en el català, és un tema d'un interès indiscutible, però potser no és dels més interessants que pot tocar Fuster. En qualsevol cas, Fuster sempre es fa llegir; fins i tot quan, en altres articles del llibre de tema divers, afirma certes coses que més d'un lector pot trobar difícils d'encaixar, com per exemple que Proust és una llauna, que el cine de Bergman l'irrita, que Bertold Brecht és un dramaturg de l'alçada de Shakespeare, que Ionesco és terriblement reaccionari o que Pedrolo és un novel·lista important. És clar que també parla bé de Henry Miller, i fins i tot de Lukács, i amb tot això ja es veu que l'esperit dels setanta -que també es transparenta en expressions de l'estil "vassalls del neocapitalisme pompós"- arriba a pesar una mica més en aquesta obra que el compromís de l'autor amb l'escepticisme. Sens dubte, hi ha textos del recull que retornen el millor Fuster, però no sembla que aquest sigui el seu llibre més afortunat.