Bíblies apòcrifes

La Clivella

Doris Lessing

(Traducció de Marta Pera)

Edicions 62

238 pàgines. 19 euros

L'obra de Doris Lessing, escriptora britànica nascuda a Pèrsia l'any 1919, pot ser segmentada en dos blocs. El primer estaria compost per aquelles novel·les en què l'autora aborda temes de compromís polític i personal. En aquest conjunt, en què sobresurt l'obra El quadern daurat (1962), la literatura de Lessing es mostra tel·lúrica, concretada en un detallisme íntim i en la força irradiant que desprenen els protagonistes. L'altre bloc estaria integrat per un conjunt d'obres on es manifesta la predilecció per exposar imaginaris annals de móns futurs o remots, sempre perfilats des de la seva condició d'entelèquia o de realitat ja extingida. Aquí, estaríem parlant bàsicament del cicle Canopus in Argos (1979-1983), Lessing intensifica la força de les idees abstractes, però en canvi esllangueix els caràcters d'uns personatges literaris concebuts com a instruments al servei d'una trama de proporcions metahistòriques. Amb aquesta darrera obra, La Clivella, tant pel plantejament formal com per tot allò que conté de crònica antiutòpica i d'inversió bíblica, la recent Premi Nobel de literatura reprèn la temàtica d'aquest segon bloc.

Després d'una nota on s'expressa que la soca humana primigènia podria haver estat femenina, la novel·la arrenca amb la figura d'un vell senador romà que esporga La Clivella, un lligall de documents secrets que ha arribat a les seves mans perquè siguin custodiats (i previsiblement silenciats en el marc d'una civilització fal·locràtica). La clivella tant fa referència a la vagina com al lloc on viuen les clivelles, dones mítiques que infanten sense necessitat dels homes i que, després d'una llarga època d'or, comencen a comprovar aterrides com de tant en tant pareixen Monstres ; és a dir, éssers amb malformacions; és a dir, homes.

La Clivella reposa sobre uns precedents literaris ja molt estardanditzats: les amazones; la partenogènesi; Afrodita; Robinson Crusoe; El senyor de les mosques; el Gènesi; El llibre de la jungla; Els diaris d'Adam i Eva, de Mark Twain... A La Clivella, Lessing repensa els moments ancestrals de l'espècie humana, embastant-los segons el nervi de la tensió entre instint i evolució civilitzant. Es tracta d'un gran capital que en part queda malbaratat perquè l'autora no acaba d'explotar les enormes potencialitats que suscita el seu propi plantejament literari. Com si la idea fos superior a l'execució de la idea, les magnífiques vies obertes s'abandonen en camins debolits. La novel·la sobredimensiona l'abstracció a costa de sacrificar els personatges concrets i submergir-los en una vaga intemporalitat on una persona és totes les persones; això provoca que el lector no trobi punts de repòs per poder concentrar l'amalgama de tantes i tantes idees omnívores. La novel·la tampoc no acaba d'aprofundir en la figura de l'ancià que cohesiona la història i que, a mesura que la narra, interpola reflexions referides a la seva vida privada. Aquesta veu, un poderós artefacte narratiu capaç de justificar les el·lipsis per evitar que el relat caigui en la reiteració, no adquireix volum, i es difumina així el joc de miralls que es podia haver establert entre dues èpoques.

L'obra també redunda en estereotips molt fressats: els homes són éssers primaris, mentre que les dones tenen una vida mental més rica. Aquesta simplificació assoleix la seva cota màxima quan, després que les clivelles hagin matat incomptables nadons mascles, mor una clivella víctima de violació. "Va ser el primer assassinat comès per la nostra espècie", escriu l'autora abans de rematar aquest despropòsit amb una altra reflexió incoherent: "n'exceptuo l'acte de deixar els nadons a la intempèrie". ¿I en virtut de quina lògica exceptua aquest acte?, es pregunta el lector. Amb tot, perdura el millor efecte de la novel·la: la gosadia de Lessing d'afrontar l'ús d'un llenguatge inevitablement paradoxal, perquè ha d'aplicar i evitar conceptes que en un passat remot no tenien cap funció. Quina carta d'existència podien tenir, en el marc d'una època atàvica, paraules com por, resignació, comprensió, t'estimo, et trobaré a faltar...? Lessing mostra la tramoia literària per fer evident que el llenguatge fabrica la realitat i que, per aquesta mateixa raó sempre ens serem inabastables, remots, misteriosos, sotmesos a versió històrica.