El sentimental

L'obra i la por

Perejaume

Galàxia Gutenberg

225 pàgines. 25 euros

No volem atabalar al lector, així que el millor serà aclarir d'antuvi l'argument pel qual Perejaume és, en efecte, un sentimental. Quan Goethe ja era un poeta consagrat -i sembla que també una mica tibat- va rebre unes missives de Friedrich Schiller que són a la base dels seus assaigs sobre el que va anomenar "poesia ingènua" i "poesia sentimental". La diferència entre ambdues literatures no era una qüestió de poètiques dissemblants sinó, mes aviat, una mena de condició històrica. La poesia ingènua corresponia a l'esperit clàssic, suposadament empeltat amb la natura i, en conseqüència, perfectament capacitat per explicar el món gràcies a aquesta proximitat. Al seu torn, la poesia sentimental és aquella que ja no pot dipositar la seva mirada serena sobre les coses sinó que, contràriament, en pateix una escissió irreparable. A parer de Schiller, Goethe és encara un clàssic, una excepció que confirma la regla segons la qual, en els temps moderns, la història ens ha distanciat tant de la realitat poderosa i crua que en lloc d'exposar-la ja només podem rumiar-la i enyorar-la. No endebades Schiller és conegut com un patriarca de la "poesia filosòfica", condemnada a l'especulació.

En qualsevol cas, el més important de les esmentades missives era fer veure al mestre que ells mateixos no eren dos poetes rars l'un a l'altre, sinó que, al capdavall, parlaven del mateix: Goethe dient les coses amb una mirada objectiva i neta (ingènua) i Schiller amb la remor interminable de qui només pensa les coses, sabedor que ja les ha perdut i llençat per això a la condició de sentimental.

En llegir el text de Schiller hom pateix un petit daltabaix. D'alguna forma, en el mateix acte de lectura hi ha la confirmació de la pèrdua que el (ens) condemna a especular, a llegir i a escriure més que no pas, planerament, a dir. A aquesta mateixa activitat Perejaume en diu "obrar". El veïnatge és tan íntim que, en llegir ara el seu text, rebrota aquella mateixa angúnia: que potser llegeixo com ell escriu? incapaç de mantenir un estat d'escolta ("oïsme", en va dir ell) que ja no em revela res? És en aquesta equació que calia fer anar de bracet "l'obra i la por".

El sentimental no és qui s'ha abandonat a la producció cega, atapeïda; sinó aquell qui empra tota aquesta potència per evocar allò que seria vist i escoltat si encara fórem prou ingenus. En aquest esforç, Perejaume disposa una platea sencera (recorden el treball al Liceu?) i para atenció a tot allò que és escrit sobre el paisatge, ja sigui traçat per turons o carreteres, així com a la parla pedragosa que hauríem d'escoltar davant la Llengua del Tambor. Però el que millor entén el sentimental ja no són tant aquestes col·leccions de signes enigmàtics i voluptuosos, sinó els textos de tots aquells qui parlen i enyoren el mateix. És en la mateixa remor "obrada" on la veu del paisatge encara ressona prou, per això Perejaume evoca, entre molts altres i sense cap prudència, Ramon Llull, Novalis, Rilke o Joan Vinyoli...noms ben rars en els aparells crítics de la pensativitat contemporània. La por sentimental, en qualsevol cas, rau en l'acumulació de llenguatge a mesura que, lluny d'aquells models, creix i "parla tot sol", tan desarrelat del món que només s'apila en munts que no podem de cap manera gestionar. Hi ha un obrar tant oceànic que ens cal, fins i tot, oblidar bona part de la parla que creix, fet i fet, d'un primer oblit.

Perejaume, en situar-se en aquesta mena de raonaments, torna a aparèixer amb els elements que el configuren com un peculiar paisatgista (i fins pessebrista); però ara amb més detalls que mai per no caure al parany. La seva proposta no se situa pas en un marge exòtic i aliè a les grans qüestions de la cultura contemporània. Tot al contrari. L'excés d'obra i la por que provoca es pot traduir molt fàcilment. La transformació del territori, la mobilitat nerviosa, la pol·lució mediàtica, el turisme, els simulacres, els arxius, les obediències,..tot plegat conforma els elements d'un escenari que Perejaume també prova de diagnosticar. L'originalitat potser es limita al fet d'escriure-ho des de dins però mirant-s'ho de fora estant, des del lloc enyorat, tal i com correspon al sentimental; o potser en el fet que provi de dir-ho per a nosaltres que ja no en som, ni d'ingenus ni de sentimentals.