La galeria del senyor Esteve

A final de la dècada de 1980, un vespre cap a quarts de vuit, el carrer de Petritxol es va omplir més del que ja era costum en aquella hora. Des del carrer Portaferrissa i de la plaça del Pi es generava una força motriu que concentrava els vianants just cap al centre: tots es dirigien de pet a Can Parés. La porta no parava de batre i dins la sala ja no s'hi cabia. Recordava un dels quadres més cèlebres d'Umberto Boccioni, Aldarull a la galeria, pintat el 1910, que es troba a la Pinacoteca de Brera milanesa. Però la vibrant i energètica escena, de futurista només en tenia l'aparença. Un munt de botiguers, comerciants, petits, mitjans i, potser, grans empresaris, de testa platejada i gavardina neta, vinguts d'arreu de Catalunya, s'amuntegaven per comprar les darreres imatges de calendari de Josep Amat que penjaven d'unes feixugues cortines de color de gos quan fuig a l'última exposició en vida del pintor. No n'hi havia per a tothom. Era l'apoteosi crepuscular d'un món vell que desapareixia. Aviat començaria a ser desatesa tota aquella pintura nascuda amb la pretensió des ser moderna i, alhora, amb la pàtina de les coses sòlides que perduren.

La Parés no va poder imposar-se entre les galeries més modernes de Barcelona

Un canvi generacional a tots nivells, artistes, clients i propietaris, estava regirant l'establiment de dalt a baix. Poc després, el 1988, es transformava radicalment la sala, segons un elegant projecte dels arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach, amb fusteries sofisticades i redissenys de mobiliari del refinat secessionista vienès Josef Hofmann. Però la Sala Parés duia un estigma implacable, el pes dels anys i la tradició i, tot i deixar una mica de banda els fins aleshores "seus artistes", no es va poder imposar entre les galeries més modernes de Barcelona que, d'altra banda, feia anys que batallaven contra un públic conservador i contra les tendències defensades a ultrança per la pròpia sala del carrer Petritxol. L'art que omplia pàgines dels diaris anava per un altre camí, i el centre d'atenció feia anys que s'anava desplaçat decididament cap al carrer Consell de Cent. Tot i amb això, es va crear un nou espai, just al davant de la Parés, per captar un públic més jove i modern: la Galeria Trama, amb una seu ben situada també a Madrid i la cobejada presència, intermitent, a Arco.

Ja l'any 1923, Eugeni d'Ors, a Cincuenta años de pintura catalana -llibre que no s'editaria fins al 2002 per Quaderns Crema- havia advertit que l'era de la Sala Parés, que havia estat importantíssima, s'acabava amb l'aparició d'Els 4 Gats. D'Ors, com sempre, exagerava una miqueta, ja que a la històrica galeria encara hi passarien moltes coses transcendents i no podia saber que el 1926, pocs mesos abans de la mort de Joan Baptista Parés, el fundador de la sala, els fills del poeta Joan Maragall -Raimond i Joan Anton- prendrien en traspàs el negoci i li donarien una nova empenta. Però els nous propietaris tampoc anirien per davant de la clientela i, tret d'excepcions puntuals, es mantindrien en la correcció més absoluta i s'oposarien decididament a tota mena d'art d'avantguarda. En aquest aspecte, és exemplar, aclaridora i molt sincera la Història de la Sala Parés (Editorial Selecta) que va publicar Joan Anton Maragall el 1975, per commemorar els cinquanta anys de direcció de l'establiment familiar, i escrita en un temps en què no se sabia si la batalla era guanyada o perduda. Un dietari perfecte, del que ara s'acaba d'editar una mena de continuació en colors, molt més il·lustrada, luxosa i lleugera de continguts, d'acord amb els nostres temps, per commemorar 130 anys de galeria. Al nou llibre s'hi veuen peces realment importants que han passat per la Parés però, també, un munt de poca volada, i és que l'art també no deixa de ser una mercaderia com una altra.

El 1928, en una època en què la utopia avantguardista semblava poder-se fer realitat, l'historiador de l'art Josep Pijoan exclamava, eufòric i provocador: "No; aquell art -que no és art- del retrat del senyor Esteve fumant la pipa, i de la senyora Esteve ensenyant els pits, és mort per sempre més. La fotografia i el cinema han estat llur botxí. Dintre de poc la gent s'estimarà més una cinta cinematogràfica de tota la família, d'estar per casa, que els monumentals retrats amb marcs daurats que presideixen el saló. I, entre altres coses, perquè no tindran saló, tindran un auto o un aeroplà". Amb l'arribada de la República un alè de modernitat envairia el país, però la pintura i l'escultura comme il faut continuarien imposant-se entre la clientela solvent que potser es va comprar l'avioneta, però va continuar anant tots els diumenges a missa de dotze i, després de donar un tomb per can Parés, comprava el braç de gitano o un bon tortell. Els estralls de la Guerra Civil van estroncar la sagrada rutina, però els temps més gloriosos encara havien de venir!