_
_
_
_
Art

130 anys d'exposicions

La Parés, creada al XIX, va ser la sala d'art per antonomàsia fins al canvi de segle, amb l'aparició constant de noves galeries

La història de les sales d'art barcelonines, i per extensió de tot Catalunya, es remunta a mitjan segle XIX, cap al 1840, en una petita i llòbrega botigueta de marcs, pigments i estampes que va obrir un tal Joan Parés, al número 5 del carrer de Petritxol. L'aparador estava a disposició dels propis clients pintors perquè hi mostressin el que anaven fent. La cosa va anar prenent volada fins que trenta-set anys després, l'any 1877, el jove hereu de la casa va plantejar-se obrir un nou establiment just al costat, a l'edifici de nova planta que construïa el senyor Maurici Serrahima, que va proposar cobrir el pati per fer-hi una innovadora i flamant sala d'exposicions que tingués llum natural. Seria la galeria catalana per antonomàsia i la primera de totes. La Sala Parés va comptar amb més de vint anys més d'hegemonia, amb la sola competència de les periòdiques, però puntuals, exposicions oficials.

La Sala del carrer Petritxol va gaudir de més de vint anys d'hegemonia

Les convulsions artístiques del canvi de segle, però, li prendrien part del protagonisme, ja que començaria l'aparició constant de sales alternatives, unes de curta i gloriosa durada, com ara la d'Els 4 Gats, i d'altres de més sòlides i no menys glorioses, com les Galeries Dalmau o el Faianç Català. Amb els anys, el nombre d'establiments seria considerable, fins arribar a l'actualitat. D'aleshores ençà, pel mercat barceloní han passat diversos milions de quadres, bons i dolents, oblidats i famosos, transcendents o anodins, de museu i de brocanter. Segurament, els més importants han tingut bitllet d'anada i tornada i malauradament ara figuren a museus internacionals, però el que és segur és que Catalunya ha generat un microclima, d'artistes, clients i galeristes, que ha fet possible aquesta desclosa i l'existència d'uns museus d'art històric local, autosuficients i d'una dignitat provada, com és el cas del MNAC o, en menor escala, el de Montserrat, de col·leccions privades d'una certa volada, i de fundacions i altres museus dedicats a l'art català, modern i contemporani.

La revolució del segle XX

Joan Anton Maragall i Noble considerava que el moment àlgid de la Sala Parés, a l'època del senyor Joan Baptista, havia estat just el 1900 i que poc després entrava en decadència fins que la reprendrien ell i el seu germà, amb el subtítol d'Establiments Maragall, i amb una virtut d'inoxidable que li perdura. Gairebé tots els esdeveniments artístics més rellevants de l'art català del segle XIX fins a l'entrada del XX van tenir per plataforma i escenari l'espai del carrer Petritxol i això va continuar encara uns anys. Allà hi van exposar Regoyos o Degouve de Nuncques i, també, l'habitual Modest Urgell, que hi va parodiar irat l'Impressionisme mentre que Pidelaserra escandalitzava tothom amb la Família Deu. Tothom hi tenia cabuda, però van començar a proliferar altres llocs.

En el poc temps que van durar Els 4 Gats s'hi van fer unes quantes exposicions memorables, com les de Picasso, el mateix Regoyos o de Nonell. A partir de 1900, noves botigues de marcs, ebenisteries i altres comerços artístics també es llençaven a exposar pintura, ceràmica, dibuix i escultura, i així van néixer la Sala Esteva, la Busquets, la de Bargalló, Benítez i Gaspar -origen de la posteriorment tan famosa Sala Gaspar- i, sobretot, el Faianç Català que, amb Santiago Segura i Burguès al capdavant, aviat es va expandir i desdoblar en les Galeries Laietanes i La Pinacoteca. Quasi paral·lelament, apareixia Josep Dalmau i la seva mítica galeria. També es van fer exposicions a l'Ateneu barcelonès i, més tard, al salonet de La Publicitat. Tanta competència va eclipsar la Parés, que es va quedar en somort amb els seus artistes més fidels, d'entre els quals destacava el trio Casas, Clarassò i Rusiñol. Segura va captar gairebé tots els components de les Arts i els Artistes i Dalmau es va esmerçar en la promoció de l'avantguarda internacional i dels catalans més agosarats. El primer va morir jove, tot i que els comerços que havia fundat durarien molts anys, i el segon allargaria de forma heroica el negoci fins al 1930, però acabaria arruïnat.

Mentrestant, apareixien altres sales de menys transcendència, i alguna amb un punt de vista una mica il·luminat, com la galeria del decorador Antoni Badrinas. Als anys trenta els Establiments Maragall seguien arrasant, mentre Dalmau intentava convertir la Llibreria Catalònia en una sala d'exposicions moderna i de categoria. També va ser la gran època de les Galeries Syra, amb les germanes Isern i un bonic local decorat per Antoni Puig Gairalt, obert a les manifestacions més actuals i conciliador amb altres de més d'ordre. Acabada la Guerra Civil, la Sala Parés tornaria a tenir la supremacia absoluta, la "Pintura Catalana" que tant havia recolzat, ara domesticada fins al moll de l'os, tornava a estar à la page en certa manera afavorida per l'estraperlo, tal com recorda Alexandre Cirici a L'art català contemporani.

Les altres galeries que encara subsistien anaven fent la viu-viu, i en van sorgir de noves, com les Galerías El Jardín o la Sala Pictòria. Cap als cinquanta, la Sala Gaspar començaria a despuntar de forma inesperada amb l'esclat de l'informalisme i les exposicions de Picasso i, una mica més tard, Miró. Als seixanta i primers setanta, obririen René Metras, inquiet i renovador, les seus barcelonines de la Maeght i de la Theo -on ara hi ha la Joan Gaspar-, Adrià, Eude, Joan Prats, Ciento, Artur Ramon, Barbié... fins arribar a l'elenc actual. Algunes han perdurat. Cap ha estat centenària com la Parés. Però entre les que han desaparegut n'hi ha que tindran per sempre l'aurèola d'una clarividència exemplar.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_