Promet lo dit Antoni

O potser és que la pintura molestava el pintor, que no sabia si és que li anava grossa o li quedava estreta: la pintura en tot l'amplíssim i fondíssim sentit del terme... amb la història tan voluminosa de la seva evolució... i amb el punt tan delicat en què es troba avui (1461)... i amb els seus grans mestres, veritables herois de la investigació dels misteris humans i divins i de la recerca del bell i del sublim... i amb les seves tècniques, tan complexes, des de la química dels pigments fins als més mínims gestos del pinzell, lluitant entre harmonies, proporcions, perspectives... i amb la idea de la pintura, i amb la pintura de la idea, i amb la manera com se li ha de donar el sentit que ha de tenir... i amb la quantitat de pintors contemporanis embolicats en la mateixa problemàtica... En fi, que la pintura molestava el pintor, que ja no feia el que volia voler sinó el que es pensava que havia d'haver volgut.

Una manera de fugir d'aquests trencacolls sense defugir-ne cap és deixar la pintura sense parar de pintar: posar-se a pintar al defora de la pintura. L'artista savoià Antoni Llonye (o Luinyi), abans que la pintura de retaules (que en va fer uns quants), prefereix materials més delicats o fràgils: miniatures en pergamí per a llibres (avui en museus de Praga o Califòrnia), models per a brodats (com el que va fer per al famós mestre brodador Antoni Sadurní) i vitralls: el 13 de juny de 1459 signa un contracte amb el obrers de Santa Maria del Mar de Barcelona sobre "la obra i perfecció dels vidres, los quals per lo dit Anthoni de Luinyi se deuen metre en les obres de la O". La O és la paraula catalana de la rosassa o rosetó. En aquest document lo dit Antoni diu que "obrarà i pintarà i amb tot son degut compliment metrà en la dita O tots aquells vidres pintats i acolorats i amb imatges i maçonaria" i finalment "promet lo dit Anthoni fer la capa de fil d'aram segons tals coses són acostumades fer".

La traça de pedra de la O ja l'havien acabat aquell mateix any, en estil ben flamíger, els mestres de cases barcelonins Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas. L'església era del segle anterior, però el 2 de febrer de 1428 "a les 8 hores ans de migjorn fou molt gran l'espantós terratrèmol i de gran durada per lo qual en iglésia de Nostra Senyora del Mar caigué certa part de la O, quants homes i infants i dones moriren 21 o 22". Caigué tot el calat de la rosassa i calia refer-la de cap i de nou.

En el vitrall Antoni Llonye mostra una força que, com diu Joan Vila-Grau, "la seva pintura de retaule no deixa esperar". Temperament, embranzida i rigor, però rigor seu, propi. Ja no és un seguidor de línies històriques, ja és un dels que les dibuixen. Al centre de la O hi ha una verge de cara restaurada modernament, tova com la renovació de la sagrada família, al seu costat un déu pare ben restaurat, que no desentona, i a l'altre costat un crist original, aquest sí, del dit Antoni, amb una cara melangiosa molt emocionant. En formes de pica o de trèvol hi encabeix, en agosarades composicions, diversos personatges i àngels (músics), de cares plenes d'esperit. Els forats més xics són abstraccions geomètriques quasi suprematistes en llur senzillesa.