Jo sóc aquí

Memòries (1930-1980)

Jordi Pujol

Proa

402 pàgines. 26 euros

Les Memòries (1930-1980) de Jordi Pujol, escrites amb la col·laboració de Manuel Cuyàs, haurien pogut portar l'expressiu títol Jo sóc aquí. Pujol s'autorretrata. Les paraules són mesurades, les afirmacions calculades. Són unes memòries que tenen la mesura de qui vol centrar-se en els fets i accions més importants, de qui vol deixar clar per a la història on posa el seu nom i com l'escriu. Aquest primer volum de la trilogia (els dos volums següents es dedicaran als quasi 24 anys com a president de la Generalitat) és un llibre ben estructurat, d'àgil desenrotllament i cuidada redacció.

Ara bé, aquestes memòries no descobreixen un altre Pujol que no sigui el ja conegut. Pujol es troba bé amb la imatge de personatge polièdric que s'ha donat d'ell, com a home d'acció, centrat en fer país, en construir Catalunya. Però en el pensament és molt menys complex. Charles Peguy i Raimon Galí en són dos referents clau, entre d'altres de menor influència que ell esmenta: Joan Triadú, Josep Ainaud de Lasarte, Josep Benet, Jaume Vicens Vives. Cristianisme i catalanisme són els dos ismes que marquen el seu pensament: "Jo sóc un soldat de l'exèrcit derrotat del cardenal Montini" (pàg. 56); "Jo, nacionalista català, a diferència dels socialistes, dels comunistes, dels liberals o dels democratacristians, no vaig tenir mai una Internacional" (pàg. 96). I no la tenia perquè un nacionalista no en té, d'Internacional, encara que com a catòlic sí que en tenia, d'obediència internacional. Pujol ha estat, per damunt de tot, un home d'acció amb un bon olfacte polític, però poc atret per l'anàlisi teòrica. Així ha estat més lliure, sense quedar presoner d'estratègies, objectius o principis. Pragmatisme i pactisme han estat les línies mestres de la seva actuació política. Pujol es veu, sobretot, com un patriota, un nacionalista que no és ni separatista ni pancatalanista. Tot i que fa notar que en els darrers temps l'independentisme puja, i no s'hi troba a desgrat. Amb més èmfasi es desmarca del federalisme asimètric per quimèric i del federalisme en general, perquè tendeix a uniformar i enrasa: "Catalunya no aspira a ser una Dakota del Nord" (pàg. 187).

"Aquestes memòries no descobreixen un altre Pujol que no sigui el ja conegut"

Es fa present, en l'autobiografia, la vocació de lideratge carismàtic o de missió històrica que Pujol ha perseguit al llarg dels anys, vocació que queda particularment reflectida en els seus escrits de presó, Des dels turons a l'altra banda del riu. El líder fundador de CDC se sent més conductor de pobles que de partits. No és un home de partit, ni en la clandestinitat ni en la legalitat, ni en l'oposició ni en el govern. Només es disposa a la creació del seu partit quan la democràcia ja s'entreveu en l'horitzó; un partit on convergeixin distintes sensibilitats ideològiques, reunides en un catalanisme de diversos graus, i tot plegat representat per ell. Això és pujolisme. Pensa que va fer tard en la fundació de CDC, que potser s'havia d'haver fet abans. En els moments clau de la transició altres partits tenien més història i més experiència. Pujol parla bé del PSUC. Reconeix a aquest partit el paper motor de l'Assemblea de Catalunya, l'encert de l'eslògan llibertat, amnistia, estatut d'autonomia, l'acció positiva en la integració de la immigració. En canvi, reserva tota la mala bava per a l'esquerranisme dels anys seixanta-setanta i per als socialistes, a qui sempre ha vist com els seus principals adversaris. El malson de Pujol ha estat l'hegemonia cultural de les esquerres marxistes a Catalunya en els anys finals del franquisme, i la por a no guanyar el lideratge de la nova Catalunya amb democràcia i autonomia. Un malson que va resultar ser només això, un malson. Tarradellas li va donar un cop de mà.

Diu Pujol: "Jo era tarradellista, amb l'inconvenient que Tarradellas era antipujolista" (pàg. 301). La veritat és que Pujol no tenia un motiu important per ser antitarradellista i potser sí raons per estar-ne agraït. En més d'un aspecte són personalitats que s'assemblen, per exemple en la concepció personalista del lideratge i del poder. El que distingeix radicalment ambdues personalitats són les circumstàncies. Tarradellas era el president a l'exili, poc conegut i, també, poc tingut en compte per les organitzacions antifranquistes fins a la mateixa transició. No tenia joc polític real, si no era amb el restabliment de la Generalitat (ni que fos de manera provisional i amb contingut de Diputació de Barcelona) i el seu retorn com a president. Pujol era un líder nacionalista de l'interior i, per tant, amb més opcions a priori de ser president de Catalunya, amb Generalitat o sense. Així ho explica ell mateix: "en els últims moments del franquisme i l'inici de la transició, jo, com tothom, em trobava a l'expectativa del que pogués passar. Pensàvem en una mena d'autonomia, reclamàvem un Estatut, però, pel que fa a mi, no anava pas més enllà ni podia imaginar la restauració de la Generalitat i el retorn triomfal del president exiliat" (pàg. 291). Ara ja sabem què va passar. L'aterratge de Tarradellas amb el "ja sóc aquí", i la reconducció dels resultats electorals del 15 de juny de 1977, amb el govern d'unitat, va donar una segona oportunitat a Pujol. La va aprofitar. Va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 i va ser investit president de la Generalitat el 24 d'abril. Un dia feliç, si no fos pel fet de publicar-se, segons diu, "en el diari El País una informació molt negativa sobre Banca Catalana"(pàg. 379). Aquesta és una espina que encara té clavada, una història que caldrà esperar al segon volum per acabar de saber més exactament què vol deixar escrit Pujol.

La formació del primer Govern de la Generalitat tanca aquest primer volum, que es clou amb la mort del seu pare, Florenci, el 30 de setembre de 1980. Els orígens familiars pesen sobre Pujol, que es troba bé amb la imatge de pagesia arreglada , de petita burgesia, de català que es mou amb l'eslògan eina i feina de Jaume Vicens Vives. Família i política: dos mons que amb les seves paraules també li produeixen dubtes a l'hora de ser enterrat: ¿a prop dels pares? ¿entre Prat i Macià? "Dos creadors d'institucions polítiques pròpies i dos constructors de país que són referents en la meva actuació. Macià és sentiment i impuls romàntic. Prat, l'home que té un país al cap" (pàg. 39). Pujol en estat pur. Un Pujol que sempre s'ha vanat de parlar el llenguatge de la gent, enfront d'aquestes esquerres que diuen haver llegit Marx, Marcuse, Castro...Ell parlava de l'avi pagès, i de Sant Pancràs, doneu-nos salut i feina.