Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Judicis universals

Se suposa que el nostre temps pateix la malaltia d'un relativisme creixent, perillós a la salut pública. O almenys això afirmen el papa de Roma, la jerarquia que el segueix i els defensors habituals de l'ordre. Sense aquesta creença no s'explica, per exemple, el torbament que els ha entrat davant de la cèlebre matèria escolar que pretén educar ciutadans. I tanmateix, és una creença sense base: justament ara, els judicis absoluts circulen amb una profusió desmesurada. Els americans són sempre dolents, l'islam és una amenaça mundial, l'esquerra no té futur, la globalització ens porta al desastre, tot va molt bé en el millor dels mons possibles, tot va molt malament en el pitjor dels mons imaginables. Et sic de coeteris, i així amb tota la resta, que deien els antics. Tant de bo que tinguera raó el papa, i que la capacitat de relativitzar fóra més clara i extensa. Perquè "tots els judicis universals són covards i perillosos", com hauria dit Montaigne: covards, perquè busquen el fonament en alguna autoritat i no en la confrontació amb la realitat, i perillosos, perquè poden ser emprats com a arma i com a imposició. Més val acceptar l'agitació, més val que tot siga discutible, perquè participa d'aquesta condició general: qui s'estudia ben atentament "trouve en soy, voire et en son jugement mesme, cette volubilitè et discordance ". Fuster hauria pogut afirmar, com Montaigne, que no podia dir res de manera sòlida i sense confusions ni barreges: no podia ni tan sols dir qui era o què era ell mateix. I Montaigne hauria pogut reconéixer-se, passant els segles, en la tradició europea que Fuster assumeix conscientment: la que es nega a les idées reçues, la que no confon judici i prejudici, la que s'oposa a la lògica de l'absolut (" Distinguo est le plus universel membre de ma logique ", afirmava), la que reivindica la llibertat d'examinar, de jutjar i d'opinar. I potser, com el seu seguidor de la segona meitat del segle XX, també hauria tingut por davant de la perspectiva que aquesta llibertat fora dels esquemes rebuts estiga condemnada a la irrellevància o a la desaparició. Miren la premsa espanyola, aquests dies i sempre, quan parla d'Espanya, Espanya, i sabran què és un judici universal. Per no dir-ne un judici final.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 29 de noviembre de 2007