Pope, Lacan i Vila Casas: Escrits

Badoquejant per una mena de centre comercial he vist en un aparador, en el somni que he tingut aquesta nit, un llibre meu que es diu Uh , reeditat enguany per l'editor Pagès, i al seu costat un llibre nou, que només existeix en el somni, que jo sàpiga, però que m'ha fet molta il·lusió: un llibre de més de dos pams d'alt, de forma estranya, de la banda oposada al llom feia una corba com si estigués prenyat, i el tall no era llis sinó com si cada exemplar s'hagués estripat a mà. Era del poeta Jordi Barba, àlies Pope, i es titulava Bola de no-sé-què d'agonia i dic "de no-sé-què" perquè la paraula no es llegia bé: la portada i el títol eren de taques marronoses i d'un estil abstracte o informalista, una mica com si fossin del pintor Millares.

Quan m'he despertat, abans de tornar del tot a la tova realitat, m'ha continuat uns instants l'alegria d'haver vist tan bellament publicat un llibre nou d'En Pope. Aquest malaurat poeta, que pateix una malaltia irreversible que el té confinat a la cadira de rodes, mut, impedit fins al punt que no pot ni escriure ni gairebé comunicar-se, té publicats dos llibres de primera (els Escrits, de versos, i el Llibrot, de poemes en prosa) i pendents de publicar una novel·leta molt curiosa que es titula Papers i un enorme llibre inclassificable i absolutament original: Sistemes de comunicació, que ja veurem com i quan sortirà. Hi ha d'haver algun sistema i manera d'ajudar a un autor que es troba així de desemparat i desvalgut.

Ho repeteixo: idioma enlluernador, visió personalíssima, concepció del món i del poema en prosa úniques, són el Llibrot (a l'editorial Llibres del segle). En vers, trobarem alguns dels millors poemes de la nostra època als seus Escrits, publicats per Empúries. Se li pot aplicar perfectament la frase de "la veritat sempre és nova", que en un altre llibre que també es diu Escrits, de Jacques Lacan (publicat el 1966), aquest l'atribueix dubitativament al famós recull de poemes en prosa Le cornet à dés (El tassó dels daus), de Max Jacob, i amb raó dubta Lacan, perquè la frase no es troba en aquest llibre sinó en un altre del mateix Max, un de relats que es diu El rei de Beòcia.

Aquests dies el grup sabadellenc de La Mirada reedita, en facsímil de la primera edició de 1954, un llibre que també es diu Escrits : és el primer que va publicar Joan Vila Casas (1920-2007). Són un seguit de textos entre autobiogràfics i narratius que fan un efecte de senzillesa extraordinària: entenguem-nos, són realment molt fàcils de llegir, i entretinguts i plaents. El que no és tan senzill és escriure amb aquesta senzillesa: transparència. Vila Casas hi parla sobretot de Sabadell i de París, les seves dues ciutats. No va ser fins molt anys més endavant que en va adoptar una tercera: Barcelona. El llibre que avui es reedita va amb un bon pròleg de Joan Oliver i amb belles i també senzilles il·lustracions de l'autor. L'any passat La Mirada havia publicat un dels darrers escrits de Vila Casas, el parlament que va fer el 1991 per a presentar el llibre Temps, records de Joan Oliver. El pintor Vila Casas és un dels escriptors nostres que s'han de tenir en compte: com més el llegeixo més m'agrada, com més el conec més me l'estimo.