La Biblioteca de Catalunya

Fullejo aquest llibre esplèndid dedicat a commemorar els cent anys de la Biblioteca de Catalunya i, no és que no ho sabés, que ho sabia, però em sorprèn, sempre em sorprèn, que una cosa tan sòlida, tan de sempre, només faci cent anys que existeixi. Algú pensarà que cent anys són molts anys, però jo sé que no. Ara sé que no, perquè ja en compto alguns i molts ja em semblen pocs. Repasso les primeres pàgines d'aquesta història, tan ben explicada per Reis Fontanals i Marga Losantos i m'adono, una vegada més, que, en aquest país, tot el que s'ha fet, s'ha fet d'una manera voluntariosa i precària, obra d'uns pocs que, lluitant contra tot, es van entestar a pensar amb grandesa de mires, no es van acontentar amb ploramiquejar, van gosar actuar. Tenien una idea de com volien el país, tenien pocs mitjans, però tenien voluntat de ser.

Ara passegem per les meravelloses sales gòtiques de la biblioteca i no pensem que el 1938, sí, el 1938, en plena guerra civil, encara s'estaven instal·lant els llibres a la sala de lectura. No pensem que les obres de restauració de tot l'edifici no van començar fins al 1931. No pensem que, abans, la biblioteca havia estat instal·lada a l'edifici del que ara coneixem com a Palau de la Generalitat, no pensem que hi va ser inaugurada el 1914, no pensem que ni Verdaguer ni Maragall van poder posar-hi mai els peus, senzillament perquè no existia. Confesso que m'agafa una estranya sensació, híbrida d'orgull i de melancolia. Ens mereixem els nostres avantpassats? Som conscients del que els devem? Serem capaços de vèncer l'enorme precarietat de les nostres institucions culturals i obrir-les cap al futur?

Llegeixo la gesta dels "vuit magnífics", els vuit membres de l'Institut d'Estudis Catalans que van decidir crear la primerament anomenada Biblioteca de l'Institut. Es van adonar de seguida de la urgència d'una biblioteca que fos un centre de treball per a ells, però, alhora, també un germen d'una cosa més gran i ambiciosa: una biblioteca nacional on es reunissin tots els documents fundacionals de la llengua i la literatura del país i tots els llibres editats en català. Llegeixo un fragment del parlament de Jaume Massó i Torrents, un dels vuit magnífics, el dia de la inauguració pública de la sala de lectura, el 28 de maig de 1914, que deixa molt clar el sentit que donaven a la biblioteca: el de fonament d'un poble. Llegeixo també com aquests vuit magnífics van haver d'avançar els diners per comprar el Cançoner que recull els poemes de Cerverí de Girona. Llegeixo que Joan Maragall, poc abans de morir, va escriure una carta a l'Ajuntament de Barcelona demanant diners per la biblioteca. Llegeixo. Tinc tota una història fascinant a les mans i miro de projectar-la cap al futur. Veig la biblioteca ocupant tot l'edifici, amb tots els fons catalogats, oberta, tècnicament moderna i socialment dinàmica, que vol dir amb tots els recursos per no decebre aquell somni dels seus fundadors.