Més morts que vius

La cova del sol

Elias Khoury (Traducció de Jaume Ferrer)

Club Editor

603 pàg. 25 euros

Els historiadors israelians més perspicaços i més fidels a un país envoltat de veïns bel·ligerants, els rabins de la raó que han emprès la revisió radical de l'expulsió dels palestins dels seus pobles el 1948, es refereixen amb una extrema duresa a aquells fets. Utilitzen expressions com ara "neteja ètnica", "expansió territorial" i "explotació de recursos humans i materials", i contradiuen un discurs públic, acadèmic i polític dins del país en què l'oblit habitual dels abusos comesos conviu amb el record heroic dels esdeveniments. Al voltant d'aquella història, el libanès Elias Khoury -nascut el 1948, l'any de la nakba- ha erigit una novel·la que evita la denúncia fervent (a pesar de no ser historiador i d'haver estat milicià de Fatah, el qualificatiu més dur que fa servir per anomenar la desgràcia palestina és "la gran expulsió") des d'un punt de vista fragmentari que acaba esdevenint valuós per comprendre l'amalgama d'opinions i de veus que convoca.

La matèria i la música d'aquesta novel·la no només s'enfronta a la impossibilitat de narrar amb coherència la història, les experiències i encara l'èxode d'un poble derrotat -si es permet l'analogia bíblica-, el qual, amb tot, ha nascut com a tal a partir de la desfeta -els àrabs dels territoris palestins han adquirit consciència de pertinença a un poble des d'aquell fet-, sinó que tracta de parlar-ne més enllà de la complicada elaboració del que és real dins de la ficció, més enllà de la filtració amable o consumible de les realitats en forma de ficcions, entre la recerca sociològica, els apunts de crònica documental i la forma narrativa que convoca a parts iguals la mera invenció i un punt de vista. La crítica anglosaxona ha volgut assimilar Khoury a una mena de postmodern de l'Orient Mitjà, com si l'eliminació interna d'un discurs clar i l'acumulació arqueològica de veus -després dels excessos de la metaficció, la tendència de consum més en boga és ara l'autobiografia en forma d'enfilalls d'idees o d'anècdotes- fos el símptoma d'una mateixa decadència cultural, un art postpolític i de mal pèl. Els seus valors, això no obstant, tenen un altre ascendent: la conjunció entre el gest fundador de Ghassan Kanafani a L'home del sol i la poesia àrab antiga que va d'Imru-I-Qais -"sobre el sable, l'empremta dels nostres cossos"- fins a Al-Mutanabbi -"els cavalls i la nit, els deserts plens de paranys em coneixen; la lluita i els cops, el paper, la ploma..."-, el predomini del ritme i el rapte d'unes experiències en què l'ardor de l'amor s'equipara en un mateix garbuix amb el record grisós de la guerra.

Mentre Xahrazad s'enfronta mil i una nits a la seducció literària o la condemna a mort -més per salvar la família i les altres noies de la violació i l'assassinat que per salvar-se ella mateixa-, el narrador de la novel·la de Khoury parla a un amic moribund amb el pretext de salvar-lo i la intenció d'explicar-nos la història de tots dos, de bona part del seu poble i de la seva lluita: "Ells atreuen immigrants, nosaltres parim fills. Ja veurem qui guanyarà." Però la matèria amb què opera no és tan sols la ficció, el conte o el mite -per bé que la història d'amor entre el moribund Jonàs i la seva dona Nahila hi participi- sinó també diversos registres de la història palestina recent i algun apunt d'opinió pròpia. La fórmula és a estones fatigosa, però conté una certa generositat en la manera amb què aborda temes tan complicats com ara la guerra, els desplaçats i les complicacions a l'hora de restituir-ne el record: l'acceptació que davant d'un tema inabastable és millor no voler reduir-lo ni plasmar-lo en uns quants esquemes. Quan el narrador, un metge, demana a una dona que faci la crònica d'unes matances a uns actors francesos, aquesta li etziba: "No, fill, s'equivoca, en això. Això nostre no és cap ficció." I és aquest enfocament extraliterari, en contrast constant amb les dificultats de la zona més conflictiva del món -només la situació dels refugiats, tal com testimonia Julie Peteet al Middle East Report (www.merip.org/mer/mer244/peteet.html), ja és esfereïdora-, el que atorga una rellevància especial a una novel·la que té ben poc a veure amb els tics i les tendències que s'estilen en les nostres latituds.