El món bell terrible

Colors de mar

Maria-Antònia Oliver

Proa

167 pàgines. 16 euros

La primera obra d'un escriptor acostuma a tenir encriptats els elements que en un futur conformaran el gruix primordial de la seva literatura. És molt probable que un escriptor estigui elaborant la mateixa obra al llarg de tota la seva vida, no en el to migrat de simple reiteració de patrons més o menys estereotipats sinó de modulacions cada cop més amples, igual que les últimes ones concèntriques que s'irradien des del bell mig del centre que deixa la pedra en caure sobre una aigua llisa. Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) tenia vint-i-tres anys quan va publicar la seva primera novel·la, Cròniques d'un mig estiu. En aquell llibre ja s'hi prefiguraven els centres de gravetat formals i argumentals que es consoliden en l'obra posterior d'aquesta autora: predilecció per una veu narrativa en primera persona, que sotmet la pretesa objectivitat del món a una visió declaradament arbitrària; instint per narrar els moviments de l'ànima d'uns protagonistes que registren les violentes transformacions del seu medi social, cultural, personal, paisatgístic i sentimental; mestria per aconseguir que la naturalitat del llenguatge oral arribi al lector amb tota la seva plasticitat; i motivacions literàries que exploren la soledat, el desarrelament, la descoberta, la condició de dona, la malaltia... Més tard, dues obres majúscules d'Oliver, Joana E. (1992) i Tallats de lluna (2000), no només ratificaran els embrions literaris d'aquella primera novel·la sinó que també s'erigiran en el precedent de Colors de mar, el llibre que avui ressenyem, un aplec de proses autobiogràfiques que giren al voltant de la por, la malaltia, la perseverança, el record i l'immens buit bategant que deixen els morts.

Al llarg de les setze proses que constitueixen aquest llibre el lector se sent transportat a un univers en què l'evocació del passat es desplega a través d'una atmosfera d'ensonyaments, camins debolits, passions i sensualitats embalsamades, que expressen la seva fúria antiga però sempre des del moviment glaçat de què és capaç una memòria implacable quan fa inventari d'allò viscut. Als contes Mel i Blanqueta, la veu de dues gosses ajuda a recompondre les peces perdudes dels trencaclosques vitals dels seus amos. En totes les proses s'alça una elegia dels móns físics i espirituals que desapareixen a poc a poc davant del control narratiu d'una escriptora que consigna aquest crepuscle. Les imatges visuals es textualitzen. Els matisos miniats dels paisatges es compassen amb el destí dels protagonistes, i tots dos elements formen un sol fris narratiu on no es cau en la nostàlgia paralitzant perquè Oliver intenta alçar l'esperança exsangüe de poblar el buit, reelaborar una memòria d'aquells espais de vida que van quedar estroncats ("jo volia contar-te que el món és bell i terrible"). Llàstima que aquesta conquesta xerriqui en alguns moments -molt pocs-, sobretot pel mal acabament d'alguns contes o per un to a estones excessivament mel·liflu, atapeït de diminutius, que no s'adiu gens amb la força cruent i insubornable que anima aquests proses. Tot amb tot, ens trobem davant d'una bella aliança entre l'evocació desbordant i el domini narratiu.