Servicials, no servils

Quan vaig tornar de Frankfurt, on vaig anar convidat a la Fira del Llibre (vaig ser un dels 101 dàlmates), em vaig assabentar que Félix de Azúa, en un article, ens acusava, als dàlmates, d'una actitud servil, per haver acceptat la invitació de l'Institut Ramon Llull d'assistir a la Fira en què la cultura catalana va ser convidada d'honor. L'acusació de Félix de Azúa no em va pas estranyar gens, perquè ja fa anys, en un sopar, em vaig haver de sentir ignorat com a escriptor, pel fet de ser-ho en català, i, en un altre, cosa pitjor, tractat de col·laboracionista amb el "genocida Pujol" pel sol fet de parlar i escriure en català. Com si una llengua fos d'algun partit. El mateix Azúa escrivia i parlava en castellà durant la dictadura franquista i ningú no el va titllar mai de col·laboracionista amb els feixistes. Però Félix de Azúa, que és una persona intel·ligent i un assagista brillant, quan als seus textos hi apareix ni que sigui l'ombra de Catalunya, sembla com si el seu enorme talent quedés obnubilat per una estranya víscera. Se li enterboleix la llum de la ment. És el seu antinacionalisme català que li fa veure fantasmes on no hi són. Si acceptar una invitació puntual del govern del propi país és ser servil, suposo que acceptar la col·laboració funcionarial amb el sistema d'ensenyament d'aquest país, encara ho deu ser més. I també acceptar la representació exterior d'aquest país en la direcció d'una seu de l'Instituto Cervantes. Tant l'Instituto Cervantes com l'Institut Ramon Llull són institucions estatals, en darrer terme. I tant el Ministerio de Educación com la Conselleria de Cultura, tant el Ministerio de Asuntos Exteriores com la Vicepresidència del govern català són Estat. Si col·laborar amb aquestes institucions estatals, si acceptar les seves invitacions és ser servil, llavors ho som tots, de servils, començant per Félix de Azúa. I qui més rep de l'Estat, més servil. Com deia la meva mare, sempre has de ser emmascarat per una paella. No, Félix de Azúa, jo no en sóc de servil. En tot cas, sóc servicial, que és tota una altra cosa. Més ben dit, lluito per ser-ne, perquè el meu egoisme i la meva mandra em llasten.

Em sembla que va ser Sartre qui va escriure que "ningú no escriu sense un mandat". I el nostre mandat, el meu, el dels escriptors catalans, el dels escriptors espanyols, el de Félix de Azúa, ve de la llengua que ens constitueix i que condiciona el nostre pensament. Un escriptor seriós obeeix aquest mandat, procura ser servicial a aquesta llengua. I cada llengua vertebra una tradició i una cultura. Les vertebra, les anima i les configura. I és la llengua la que defineix una literatura. La societat catalana és bilingüe -i aviat serà obertament plurilingüe-, però no pas la tradició catalana, no pas la literatura catalana. Félix de Azúa, pensant com pensa, hauria d'estar content que els alemanys i els catalans li hagin estalviat, almenys en aquesta ocasió, de ser servil.