Homenatge a la Sala Tres

La Sala Tres de Sabadell era una sala no massa gran que durant els anys l972 i l979 va ser, per dir-ho d'alguna manera, "ocupada" pels artistes joves de Sabadell, els quals van programar algunes de les exposicions d'art més interessants de la Catalunya del moment. Entre els seus organitzadors hi havia Benet Ferrer i Alfons Borrell, que van donar cabuda als conceptuals catalans, així com a pintors com Joaquim Chancho o Robert Llimós. Vist en la distància, va ser magnífic, ja que allà es van ensenyar exposicions radicalment innovadores com les de Fina Miralles, García Sevilla o Eulàlia. Poc podíem imaginar-nos els que anàvem allà que, al cap de trenta anys, se li faria una exposició homenatge -ben organitzada per Maia Creus- que té el mèrit de recuperar obres durant molts anys no exposades i de reunir una documentació que serà publicada en un important catàleg que apareixerà el novembre. La mostra (oberta a la pròpia Sala Tres i al Museu de Sabadell fins al 16 de Desembre) permetrà veure, per exemple, als artistes o al públic jove com algunes de les idees actuals porten ja trenta anys en circulació.

Una mostra evoca els muntages innovadors dels anys 70 a la sala d'art sabadellenca

El grup conceptual qüestionava l'estatus de l'art i de l'artista, i rebutjava el mercat

La participació de Fina Miralles a la Sala Tres va ser censurada

Als joves que llavors defensàvem l'art "alternatiu" ens animava un esperit similar al dels avantguardistes anteriors a la guerra civil: vull dir que el que fèiem constituïa un acte de resistència (contra l'art establert, o, com dèiem aleshores, "burgès"), paral·lel a la nostra fe en una revolució social, ideològica i estètica. Especialment el grup conceptual -al qual jo acompanyava en qualitat de teòrica junt amb Simón Marchán- posava en qüestió l'estatus de l'art i de l'artista, estava en contra del mercat -que avui s'ha tornat boig però que ningú rebat- i alguns dels seus components, cosa lògica sota una dictadura, proposaven obres més o menys polititzades. Avui resulta interessant pensar com van poder presentar-se obres com la de García Sevilla: la titulada Semblança/Contacte, en laqual es tractava de l'assassinat de Carrero Blanco i es parlava de la manipulació dels mitjans de comunicació. Més que tolerància del tardofranquisme, crec que el fet s'ha d'atribuir a què aquestes obres apareixien en llocs tan perifèrics i minoritaris com la Sala Tres, el que permetia que potser passessin totalment desapercebudes a les autoritats. L'obra no pot ser vista a l'exposició perquè l'artista ha esborrat de la seva carrera la seva etapa conceptual, potser perquè la considera una obra immadura. Malgrat tot, aquests "pecats de joventut" resulten avui històricament rellevants i estèticament significatius.

Dóna el to de l'època, pobre d'informació i àvida de comunicació, el material de la mostra La Documenta, de l972, basat en els meus articles sobre el tema publicats a La Vanguardia d'aquell any, després de tornar de Kassel, on vaig poder comprovar el llançament internacional de l'art conceptual i de l'hiperrealisme.

Dos artistes genials, avui retirats de la pràctica artística, van fer diverses exposicions a la Sala Tres. Em refereixo a Jordi Pablo i a Fina Miralles, els quals, junt amb Pep Domènech (de qui també es poden veure obres), van organitzar una mostra titulada Valors actuals del Costumari català en les arts plàstiques l'any l976, on es localitzaven similituds entre festes i ritus populars i l'art d'avantguarda.

El l974 , Jordi Pablo va exposar a la Sala Tres els seus avui famosos objectes, entre altres la seva Ortografía, el Peu artificial i la primera versió (després faria un múltiple) de la Pinta forquilla. Es mostraven en un llarg pedestal sense cap protecció i Jordi Pablo recorda que la gent reia i que més d'un va escopir als seus objectes, símbols del que ell anomenava "la improductivitat de la imaginació i del joc". Ara es mostra una excel·lent rerepresentació de les seves obres, que tallen la respiració per la seva originalitat i sensibilitat.

Quant a la participació de Fina Miralles a la Sala Tres, va ser un petit escàndol, perquè l'artista, que va omplir el terra de la galeria de palla i va posar a dormir un arbre al llit situat enmig de la sala, va ser censurada. Quan va acabar el muntatge, Miralles es va fotografiar amb tot l'equip de la Sala Tres, va penjar un text on explicava el que havia succeït, i va marxar. Aquí es mostra un conjunt impressionant de les seves obres, entre les quals destaca una inèdita (o per ser precisos, mai tornada a mostrar) fotografia d'una joveníssima Anna Lizarán nua i estesa en forma de creu sobre un somier. Una altra obra que mai es va tornar a exposar és la de Francesc Abad, la titulada Eleccions, una projecció d'imatges sobre les primeres eleccions democràtiques de postguerra, les de1977.

Hi ha treballs d'artistes que no s'havien vist en deu o vint anys: per exemple, els objectes quotidians (bosses, bidons, desembussadors) de Benet Ferrer, realitzats en terracota, la presència estètica dels quals avui aguanta perfectament, recordant-nos l'hiperrealisme conceptual d'un Domenico Gnoli; també se sostenen, malgrat ser totalment "brossianes", les peces de Viladecans d'aquells anys.

Una altra artista quasi oblidada fins a l'exposició de la Fondation Maeght d'aquest estiu és Eulàlia Grau. La seva obra Ordre públic. Discriminació de la dona és pionera en l'art feminista espanyol, una obra que recorda els arquetips femenins (secretàries, mestresses de casa, prostitutes, preses comunes, dones alcohòliques) dels film stills de Cindy Sherman, tot i que amb una proposta gràfica molt més sintètica, pop i, si es vol, brutal. No puc deixar constància de tot el material exposat: tan sols animar el públic a què no es perdi la mostra. Perquè repassar la llista d'activitats d'aquella Sala Tres, tan clàssica per fora i que sens dubte nosaltres fins i tot qualificàvem d'una mica provinciana produeix, avui, calfreds: la densitat de les seves propostes, la qualitat del que es va fer, només és comparable a la Sala d'Exposicions de l'Associació del Personal de la Caixa de Pensions, sota la direcció artística de Lluís Utrilla, que es va iniciar a Barcelona el l972. Va ser una època vertiginosa de creació i de debat, enmig d'una dictadura agonitzant, una època que algú hauria de reconstituir no només fragmentàriament, sinó en la seva totalitat.