La vocació del desvari

Insòlit somni, insòlita veritat

Lolita Bosch

Empúries

87 pàgines. 11,90 euros

En qualsevol pàgina de qualsevol llibre d'història és fàcil descobrir-hi un manantial d'arguments literaris que poden fer feliç a tot escriptor amb capacitat d'inventiva perquè, al cap i a la fi, el tòpic és veritat i la realitat supera sempre la ficció: a les pàgines dels llibres d'història hi figuren embrions de personatges embogits pel poder, de personatges trastornats pels accidents polítics i socials, personatges enderiats per una quimera, personatges entossudits a portar a terme aventures destinades al fracàs des del primer moment, personatges, en fi, que corren estranyament confiats en el fracàs definitiu que els espera a l'últim revolt del camí. De tot això, per exemple, Menéndez Pelayo n'entenia amb un coneixement superlatiu, i pels buscadors d'exquisideses argumentals sempre hi haurà el filó inesgotable que és la Historia de los heterodoxos españoles. Ara, amb la seva nova nouvelle, Insòlit somni, insòlita veritat, Lolita Bosch (Barcelona, 1970) explora aquesta ruta literària seguint els passos vitals i els avatars protagonitzats per Don Joaquín de la Cantolla y Rico, un funcionari de l'Oficina de Telégrafos Federales de Mèxic que té un somni i el proposa realitzar al president de la República: es tracta de crear una ciutat als núvols, una ciutat falsa que flotarà al damunt de la ciutat real de sempre, una ciutat de globus aerostàtics que es lligaran al món amb àncores gegants, unes àncores amb argolles que es clavaran als parcs i als jardins de la ciutat primigènia. Tant li fa esbrinar si les peripècies de Don Joaquín de la Cantolla y Rico pertanyen o no a les pàgines documentades d'algun llibre de la història de Mèxic, i tant li fa saber si la seva existència és real o imaginada; el que importa aquí és que Bosch recupera el nivell literari que s'havia dipositat en ella després dels seus dos primers llibres i que amb l'anterior, Qui vam ser, va baixar estrepitosament el llistó.

Una de les virtuts d'Insòlit somni, insòlita veritat recau en un fet gens secundari: Bosch podria haver-se embrancat en una novel·la de proporcions èpiques on la història de Mèxic desfilés davant dels ulls del lector de manera ortodoxa i convencional. Però té el detall d'estalviar al lector l'exercici de demostrar que s'ha documentat notablement sobre el període muntant un relat que difumina la realitat a través de l'estratègia de disfressar-lo de conte més o menys juvenil -el text, dit de passada, va acompanyat d'unes il·lustracions pròpies de la literatura d'aquest gènere, com si tot plegat estigués volgudament preparat per homenatjar-lo. Hi ha un to didàctic on es reflecteixen les vicissituds històriques que emmarquen els deliris científics de Cantolla, i hi ha també un to literari on el lector hi localitza les excel·lències i les mancances de l'autora. D'entre el primer grup, és inevitable reconèixer-hi una enorme alegria narrativa, una forta capacitat per entusiasmar amb anècdotes de potència refinada, una voluntat notòria a l'hora de vigilar el rumb que pren la matèria argumental. Però també s'hi troben els tics malèvols del segon grup: Bosch no es preocupa excessivament pel ritme de la prosa, no sembla posseir gaire estima pels recursos retòrics de l'estil -és inconcebible, per exemple, que la primera frase que es llegeix sigui "Tot li surt gairebé" perquè és una frase que no s'entén-, i a vegades es té la certesa que l'idioma original en què s'ha escrit Insòlit somni, insòlita veritat és el castellà i que tot plegat és un cas més de la moda del moment, de publicar un mateix text en les dues llengües sense que l'editor avisi quina és la primera. I és una llàstima que aquesta descura estilística que presenta la novel·la enterboleixi el resultat final perquè, més enllà de les aventures de Cantolla en un Mèxic convuls i enrarit i on tothom sembla ser reu de les idees i projectes més enfervoridament boges, el que Bosch ha escrit és un petit catàleg raonat de l'art del desvari, de com es vinculen la il·lusió i l'engany dels sentits i de la necessària relació que s'ha d'establir entre la primera i els segons per convertir el món real en una veritat insòlita. Potser, al cap i a la fi, el que fa Bosch és agafar les peripècies de Don Joaquín de la Cantolla y Rico en una excusa per parlar lateralment del procés creatiu de la literatura i, en efecte, "Ara, aquí, el món és un lloc nou on cal fer-ho tot. Vet aquí per què s'inventa".