Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Ponts cap a la banda d'aqui

Juguem a amagar pels carrers, tenim vuit anys. El joc té regles que si jugues les acceptes. Són fets. Segurament són de rituals dels de l'edat de pedra. Hi ha una altra cosa que un no la comença a entendre fins més tard, i això que te l'han dit clarament amb totes les lletres mil vegades, i és que tota una part de les coses que han passat, una part molt important de les històries que expliquen, havien transcorregut en el temps que les bèsties parlaven.

No tornaré a ser gran. Jove no ho he sigut mai. El dia que vaig fer quatre anys ja m'ho deien: ara ja ets gran. Que la vida anés en sèrio no era una idea d'entendre sinó un fet com les regles de la brisca o el temps aquell de les pedres garlaires. Anava en sèrio des del moment que vam ser expulsats de la matriu, que diu la poeta. L'argument era: respirar. Una de les regles de la seriositat es formulava amb allò de qui no plora no mama, que dit d'una altra manera seria "perd bocí l'ase qui brama"...

Quan la propaganda ens comença a dir que som joves ja no ens ho creiem: som del tot, no pas a mitges. Aleshores sí que ja som grans. És aleshores que comencem a sospitar si tot no serà una gran broma. Que la realitat és dadà i patafísica. No és que siguem tan burros de no veure que al mateix temps hi ha una realitat de realisme brut, porc, predominant, però ja s'intueix que és una tapadora, segurament produïda pel sindicat de la por, i que té molt poc a veure amb les nostres entranyes espirituals. La nostra aspiració fonda és córrer, entendre, descobrir els secrets de l'univers i els de l'Helena. L'ambició es pot dir que és emocionar-se.

Després ve allò altre, que aquella i aquella es queden prenyades i pareixen. Per uns de nous, el món torna a ser nou. És un dels temes no solament de la vida sinó també de la gran i emocionant breu novel·la Silas Marner, de la George Eliot, que existeix en traducció bona de Carner. I encara no hem dit res de l'amistat, que és potser el tema central de la filosofia del jardí o de l'hort, molt lligat al fet de saber, els homes, aprofitar la mel de les abelles: potser la primera lliçó la vàrem rebre en aquell temps que les bèsties parlaven.

Doncs, tornant al que diem, tot el poema de Gil de Biedma és mentida, i diria que no volguda cínicament sinó creient-se-la per curtedat de l'escorça surosa del cervell: són pensaments, si arribem a la condescendència de dir-ne pensaments, de ric. Sembla que això de fer-se vell i morir-se siguin coses inevitables, sí, com exactament també ho són un milió i mig d'altres coses, algunes de les quals em toquen amb molta més penetrància: una és la d'en Brassens: "glòria a qui no tenint | ideal sacrosant | es limitarà a no em- | prenyar massa el veí". A la cançó de Don Joan, ho diu.

La pedra xerraire a tu et pot semblar, si vas distret, silenciosa, una seva breu pausa en l'agafar alè a mitja frase són mil anys dels teus. Una esquizofrènia crítica, en el sentit com és crítica la paranoia daliniana, ens permetria potser esdevenir en un moment donat l'aigua del rierol i entendre la llengua dels sabaterets o sastres de rec, i en un altre o el mateix moment potser veure'ns-hi amb els ulls de Joan Ponç i mirar la pedra i la muntanya.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de octubre de 2007