"Musicalment sóc un home de fer feines"

El món de la música és ple de petites sorpreses que escapen, per sort, a la denominada lògica del mercat. Alienes a les llistes d'èxits, serveixen per a reconciliar-nos amb la música feta amb el cor. Una d'aquestes sorpreses recents es titula Interpreten Serrat (Stres Music) i els seus responsables són dos músics barcelonins amb una llarga trajectòria: la cantant Laura Simó i el pianista Francesc Burrull. Dotze cançons per a veu i piano que recorren tota la carrera del cantautor barceloní. No és casualitat que ara Burrull reinterpreti a la seva manera cançons de Serrat. Fa poc més de 40 anys va ser el responsable dels arranjaments i direcció dels tres primers discos del cantant i el 1972, de l'elapé Miguel Hernández.

"Tinc ordinador, però la base és paper, llapis i goma. Una melodia ha de sonar ja al paper"

"Gossos fan coses que estan molt bé i Els Pets també, però quasi no entenc el que diuen"

Pregunta. Què recorda d'aquells dies?

Resposta. El primer i segon disc d'en Serrat havien passat sense pena ni glòria i em van encarregar el tercer amb certa recança. No volien que es frivolitzés o que fos massa ballable i em van demanar que treballés amb pocs músics, és a dir, amb poc pressupost. I va funcionar, el tercer disc va ser el que el va fer saltar a la fama, hi havia Cançó de matinada i Paraules d'amor.

P. En aquesta època Serrat actuava acompanyant-se a la guitarra. Què opinava dels seus arranjaments, instrumentalment molt més rics?

R. Mai va fer cap comentari, ell cantava i si li sonava bé, ja estava. Mai em va dir que li sobrés o li faltés una nota. Serrat és summament responsable i respectuós amb el seu treball i el de l'arranjador.

P. Aquesta actitud és normal entre els cantautors?

R. El més normal és que trobin el tempo molt ràpid o molt lent, o la tessitura molt alta o molt baixa... sempre tenen alguna cosa a dir.

P. D'una cançó, què és més important, la melodia o l'harmonia?

R. Hi ha qui pensa primer en la melodia i després l'harmonitza però per a mi, en venir del jazz, la melodia és secundària, compta més la solidesa harmònica, que la construcció s'aguanti.

P. Això és vàlid només per al jazz?

R. No, per gairebé tota la música. Jo em sento més harmònic que melòdic, em costa menys fer una melodia sobre una harmonia determinada que harmonitzar una melodia que pot fer-se de mil maneres.

P. Treballa amb ordinador?

R. En tinc un, però la base segueix sent paper, llapis i goma d'esborrar. Una harmonia o una melodia ha de sonar ja al paper. L'ordinador ajuda a qui no és capaç d'escoltar en el seu cap un canvi harmònic. Quan toco al piano una frase per a quatre trombons, ja escolto els quatre trombons.

P. Vostè també va realitzar els arranjaments dels primers discos de Lluís Llach amb cançons com L'estaca o El bandoler.

R. Vaig treballar amb Llach tota la seva etapa a Concèntric i vaig fer el seu primer disc per Movieplay. A Madrid van voler canviar-lo una mica i em van demanar arranjaments més canyeros, volien que no fos avorrit. A mi m'agrada aquest disc però Llach no va quedar content, no era la seva línia.

P. Va tenir problemes musicals amb algun dels cantautors amb els quals ha treballat?

R. No gaires, he tingut molta sort perquè la majoria tenia un gran sentit rítmic. La Trinca van ser els que em plantejaven més problemes perquè eren tres a cantar. Algunes cançons em van donar molta feina com El Danubi Blau, Paper Paper o La dansa del sabre... Encaixar tota aquella música d'Strauss, Beethoven o Katchaturian amb el text era molt difícil.

P. Què opina dels arranjaments que es fan actualment?

R. Gossos fan coses que estan molt bé i Els Pets també, però quasi no entenc el que diuen. Descuiden les consonants i la veu està al mateix nivell que la bateria o la guitarra. Tot això va en detriment de la importància del text. Potser sigui perquè el text és banal i l'important sigui només la força amb què es canta. Des de l'inici de la meva carrera sempre m'han insistit que si hi havia un cantant havia de sentir-se. De vegades m'empipava perquè havia de reduir l'orquestra i posar-la en segon pla perquè no tapés cantants que no tenien veu i semblés que en tenien més.

P. Això passava molt?

R. Déu n'hi do, Déu n'hi do. I de vegades això anava en perjudici de la pròpia obra perquè hi havia un excés de veu i l'acompanyament quedava diluït.

P. Acompanyament o arranjament?

R. Això també és complicat.No per posar molts instruments una cançó és millor. Els cantants d'òpera quan volen fer el gran recital el fan amb un piano. La gran dificultat és fer-lo senzill i que s'entengui tot.

P. Hem parlat molt d'arranjaments però vostè ha estat sempre un músic de jazz...

R. Sempre he intentat compaginar el jazz amb altres treballs i les classes al Conservatori del Liceu però en el fons, com va dir Josep Maria Espinàs, sóc un home de fer feines: si s'ha de compondre, componc; si s'ha d'arranjar, arranjo; si s'ha d'acompanyar un concert per a saxo de Glazounov, ho faig...

P. El 1958 vostè es va comprar un vibràfon per poder tocar amb Tete Montoliu.

R: Jo no havia tocat mai el vibràfon, però com que tots dos érem pianistes ... Tete i jo ens coneixíem de petits. En aquella època pensàvem en el jazz però tocàvem on podíem, boites, orquestres de ball, ... Un dels moments més entranyables de la meva vida va ser el dia que Tete es va casar, aquella nit jo tocava amb Ricard Roda al Harlem i va venir. Li vaig dir que aquestes coses no es fan en una nit de noces i Tete em va contestar que volia estar amb els amics. Això em va tocar molt.

P. Ha canviat l'ambient musical des de la dècada de 1950, quan vostès van començar?

R. No sé si a millor o a pitjor. El que més ha canviat és l'entorn, hi ha molt desconeixement i poca educació d'oïda. Aquesta assignatura que hauria de ser obligatòria. No podem tancar l'oïda com els ulls o la boca, i ens està entrant constantment una quantitat d'informació malsana que acaba deteriorant-t'ho tot.