Entre l'espasa i la pilota

Curial e Güelfa

(Amb propostes didàctiques de Jordi Galves)

Edicions 62

624 pàgines. 12,40 euros

Cervantes va salvar el Tirant lo Blanc de la pira on el capellà del Quixot fa cremar els llibres de cavalleries que han transtornat l'hidalgo manxec, tot exaltant-ne la versemblança i manca de fantasies. Per les mateixes raons hauria pogut indultar Curial e Güelfa, l'altra gran novel·la cavalleresca catalana de mitjan segle XV. Si no ho va fer es deu a la nul·la difusió del Curial fins que Manuel Milà i Fontanals en va descobrir el manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid, el 1876. Un manuscrit sense títol, sense nom d'autor i amb alguns últims detalls pendents d'enllestir.

El Curial guanya al Tirant en eficàcia narrativa. Sens dubte és menys majestuós, però ens estalvia grandiloqüència i reiteracions. La prosa de l'anònim, lluny del barroquisme valencià, economitza recursos. Transmet nostàlgia, però no és tant la cavalleresca i molt personal que podia sentir un noble arruïnat com Joanot Martorell, sinó la d'un projecte polític, l'encarnat pel rei Pere el Gran, personatge vigorós i emblemàtic en la ficció del Curial, el breu però esplendorós regnat del qual (1276-1285) ofereix un sòlid contrapunt a l'incert període en què es va escriure la novel·la, marcat per un canvi dinàstic que va causar força tensions.

El rei Pere no és l'únic personatge històric que acompanya el jove Curial en el relat del seu ascens social, aconseguit mitjançant les armes, l'amor i els estudis -perquè Curial adquireix també una cultura artística i literària. Aquests referents reals, a més de propiciar interpretacions de fons, s'adiuen amb la versemblança psicològica del personatge, prou interessant: Curial és un cavaller al qual veiem riure, a qui agrada combatre, però "sens mort e sens ofensa de Déu"; per això lamenta la fi del duel amb el temible Boca de Far, "car bé l'haguera volgut vençre, mas no matar".

Àgil i expressiva, Curial e Güelfa és una estupenda novel·la. Una mostra, la vivacitat amb què reflecteix la cruesa d'una batalla contra els turcs: "Ja los cavalls anaven per sang e passaven sobre cossos morts, dels quals era l'espessura tan gran que no plegaven los peus a terra". I en un gènere que, des dels precedents artúrics del segle XII, uneix l'exercici de les armes amb l'amor cortès com a factors indissociables de l'ennobliment personal del cavaller, treu suc al joc de les mirades: en un àpat, Güelfa i Curial es busquen amb desfici, mirant-se entre els caps i les esquenes dels comensals que, de tant en tant, els obren una finestra; o el detall presumit de Curial, que, quan no torneja, "tot lo jorn jugava pilota davant lo palau e era per ella contínuament mirat e vist".

Aquesta edició apareix en una col·lecció d'orientació escolar. El format, la caixa, la tipografia i la interlínia són elegants i escaients per facilitar la lectura, però no s'entén que no hi hagi cap nota al peu: no és pas que el Curial n'exigeixi en cada paràgraf, però unes quantes ajudarien prou el lector novell. Sort que el bon estudi preliminar i les propostes didàctiques de Jordi Galves salven algunes d'aquestes mancances. Menys admissible és que el text editat, del qual ningú es fa responsable, reprodueixi el publicat a la MOLC el 1979, de criteris força discutibles, i que, per postres, per pura desídia editorial, hi incorpori un elevat nombre d'errates.