Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Lletres

Fusió de l'espai amb la paraula

El carreró dels miracles

Naguib Mahfuz

(Traducció d'Isaïes Minetto i Josep Franco)

Bromera

314 pàgines. 18,20 euros

En una prova lluminosa que per renunciar de manera conscient a un gènere literari cal conèixer molt bé els mecanismes d'aquell gènere, Jorge Luis Borges, que ni com a escriptor ni com a lector mai no es va sentir seduït per la novel·la, va observar que una novel·la "debe ser un juego preciso de vigilancias, ecos y afinidades". Les novel·les de Naguib Mahfuz (El Caire 1911-2006) són un exemple modèlic d'aquest joc equilibrat entre vigilàncies, ecos i afinitats. I d'una forma molt eloqüent El carreró dels miracles s'erigeix en una lliçó de com el llarg alè d'una novel·la pot rebaixar els episodis de farciment i sostenir-se gràcies a la precisa tramoia que un grandíssim escriptor ha ordit per vivificar els avatars relatats.

El carreró dels miracles , publicada el 1947, és un retrat dels barris populars del Caire dels anys 40, quan l'Egipte de la Segona Guerra Mundial s'ha convertit en una base de l'exèrcit britànic. Amb una estratègia formal que consisteix a fusionar l'espai amb la paraula, el carreró Midaq és l'escenari de què se serveix Mahfuz per intensificar la singularitat de les persones que hi habiten: Hamida, una noia òrfena, molt atractiva, que troba en la prostitució un recurs per satisfer les seves aspiracions socials; Umm Hamida, matrimoniera; Kirxa, amo del cafè del barri, pare de família, homosexual i empedreït consumidor d'haixix; Abbas, barber, tràgicament enamorat de Hamida; Raduán Hussainí, que posseeix un gran fervor religiós i és venerat com un sant; Alwan, home gran, ric, propietari d'un basar, que acaricia la idea de casar-se en segones núpcies amb Hamida; el doctor Buxi, un dentista sense títol, que treballa a baix preu perquè roba les dents d'or als morts tot profanant les tombes del cementiri; Zaita, fabricant de mutilats i patró d'una legió de mendicants... El carrer Midaq -un carreró fosc, tancat, pestilent- i els límits d'un univers que acaba just allà on comencen els carrers més opulents de la ciutat -el ric carrer del xeic Paixà, on el proxeneta Ibrahim sedueix Hamida i la capta per al negoci de la prostitució, és la imatge invertida de la pobresa que assola el carrer Midaq- són una al·legoria de la convulsa topada entre tradició i modernitat.

El carrer Midaq exposa el fris enmig del qual uns personatges s'erigeixen en trops d'una figuració més àmplia: Hamida encarna les aspiracions d'ascens social; Kirxa, el turment de qui està encotillat per l'ordre moral imperant; Alwan, la pugna devastadora entre riquesa i vellesa; Raduan Hussainí, l'ortodòxia religiosa, amb tota la seva magnificència i amb tota la seva decrepitud. Les proverbials formes de vida humana -amor, passió, engany, sensualitat, confabulació, mentida, remordiments, espiritualitat...- nuen l'argument d'una novel·la en què el barri actua com a centre de gravetat i que, des dels seus constrictors límits morals i materials, reunifica i dispersa totes les passions dels personatges que hi viuen. El destí d'aquests personatges sembla escrit i, com en el cèlebre poema de Kavafis La ciutat, la memòria del barri persegueix els que en fugen, vagin allà on vagin, perquè l'estigma del barri ja forma part de l'ànima d'aquests personatges. Preval la lluita insubornable contra el destí. S'alça un cant a la sobirania del desig: Hamida estima el proxeneta; Abbas mor per amor; Kirxa reivindica la seva passió; Zaida es mimetitza amb el fang i la podridura per continuar vivint segons els dictats del seu abominable ofici.

En un majestuós domini de l'abstracció, només el barri manté estable la seva entitat. Per damunt de les runes morals i les vides calcinades dels seus habitants, el carrer Midaq es manté dempeus, com un espectre material. Memorable.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de octubre de 2007