Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Reportatge

El curt regnat del punk català

Crònica dels 30 anys d'una generació àcrata que no va creure en el futur per viure un present hedonista amb pulsions de crítica social

Aquest any se celebra el trentè aniversari de l'aparició del punk. I des de fa mesos, intel·lectuals de tota mena aprofiten l'esdeveniment per discutir si aquest moviment surt del dadaisme i el situacionisme (com defensava Greil Marcus a Lipstick Traces). O és un fill menor de l'Escola de Frankfurt. No obstant, dubto que els punks -adolescents la gran majoria- sabessin qui eren Tzara, Adorno o Huelsenbeck. Per a ells, els antecedents eren molt més clars: les bandes de Glam Rock de principis dels setanta, la santa Velvet Underground i formacions nord-americanes com els Stooges, Television o New York Dolls. Grups dels quals eren hereus els joves Ramones que -l'any 1977- en el seu concert a Londres, van tenir els futurs Sex Pistols i The Clash entre el públic.

Al primer concert punk fet aquí, el 1977, molts joves van descobrir un nou món de possibilitats

Què és ser punk? Aquest tema generava discussions eternes entre moltes bandes

Quan esclata la Movida madrilenya, molts crítics s'afanyen a donar el punk per mort

D'aleshores -gràcies al nas pels negocis del duet McLaren & Westwood- aquell corrent marginal es va convertir, sense que ningú en fos gaire conscient, en un moviment transversal que va afectar -i encara afecta- l'estètica, les arts i les formes de pensament. Nihilisme concentrat, hostilitat cap a la societat benestant i unes ganes tremendes de divertir-se.

El punk va arribar molt aviat a Catalunya. Segurament perquè va ser el primer moviment popular que es va poder gaudir amb llibertat, després de dècades de dictadura. Aquell 1977, a TVE triomfava la sèrie Vacaciones en el mar. Tanmateix, una nit, per la petita pantalla van sortir unes imatges que deixaren tota la família xocada. Segons el locutor del reportatge, l'última moda a la capital anglesa era clavar-se imperdibles a la cara, ballar pogo com epilèptics i donar-se trompades. Pel que semblava, els joves de la Gran Bretanya, farts de viure a l'atur, s'havien tornat tots bojos. Aquell programa de televisió seria molt vist i comentat. I en certa forma, tota una generació de joves -atrets per la ferum de sofre que desprenia- va adoptar aquella barreja d'ingenuïtat, sarcasme i ganes de cridar l'atenció.

L'efervescència que va seguir a la desaparició del franquisme ja va preparar el terreny. A Barcelona, el juliol de 1977 es van celebrar les Jornades Llibertàries del Parc Güell, tan importants per tantes coses en la història recent catalana.

En aquelles jornades -que van aplegar en dos dies prop d'un milió de persones- va actuar la Banda Trapera del Río, una de les moltes formacions de rock dur que estaven sorgint als cinturons industrials. Joves obrers, amb els mateixos problemes que els seus homòlegs anglesos, que van trobar en la música una manera de canalitzar el seu malestar. La Trapera oferia un directe potent i accelerat, amb lletres plenes de mala llet, que va causar sensació. De fet -amb permís d'en Pau Riba- se'ls considera els autors de la primera cançó de rock en català, titulada Ciutat Podrida. I durant els sis anys que van estar en actiu, van actuar una mica com a catalitzadors. Però allò no era encara punk.

El punk arriba amb un agitador cultural, Xavi Cot, que els anys 1976 i 1977 havia estat a Londres. Fascinat pel que va veure allí, de tornada a casa decidí organitzar-se. Va muntar la productora Cuc Sonat i poc després s'anunciava el primer concert punk fet aquí, celebrat el desembre de 1977 a l'Aliança del Poble Nou. Actuaven Peligro, Mortimer, Marxa i un jove madrileny anomenat Ramoncín, que van aplegar mil cinc-cents espectadors. Xavi explica que per colar el concert va haver d'amagar fins al darrer instant de què es tractava. El punk feia molta por als organitzadors, així que ho va presentar com un concert de rock. No obstant això, quan es van penjar els primers cartells, la cosa quedava clara. Tant, que a punt va estar de veure'l suspès. Tothom tenia recents les imatges del maleït reportatge televisiu i ningú volia veure el seu local destrossat per un ramat de brètols. Però no va passar res. O millor dit, el que va passar va ser que molts joves van descobrir aquella nit un nou món de possibilitats. Així doncs, Cuc Sonat va seguir organitzant més esdeveniments.

El segon concert es va fer el febrer de 1978, a l'antic Saló Diana, amb Mortimer, la Banda Trapera del Río, French Dogs, Peligro i Rock&Roll Dämm. I poc després un tercer, al Pavelló Municipal d'Esports de Girona. Tanmateix, el cop d'efecte es va produir per la revetlla de Sant Joan, al càmping La Tortuga Ligera. Aquella nit es va celebrar el concert punk més multitudinari de la història del nostre país. Vint-i-quatre grups (entre els quals hi havien Basura, Masturbadores Mongólicos, Kaka de Luxe o la Banda Trapera del Río), que van tocar durant dotze hores davant de 23.000 persones, provocant l'alarma de les autoritats municipals del Baix Llobregat. Èxit que es va repetir al Canet Rock d'aquell any, on van tocar els Masturbadores Mongólicos, la banda de Lluís Miracle (1959-2003), dibuixant i autor del cartell de les Jornades Llibertàries. Davant d'això, la premsa musical se'n va fer ressò. Però uns mesos més tard esclata la Movida madrilenya i el punk queda relegat. Ja en aquell moment, molts crítics s'afanyen a donar-lo per mort.

El problema de l'autenticitat

L'any 1979 mor Sid Vicious i surt el primer disc de l'Orquesta Mondragón, amb lletres d'Eduardo Haro Ibars. El punk barceloní es concentra en bars com La Orquídea, el mític Texas, Les Enfants Terribles, el Marsella, el Patata, Las Rías, el Rivolta o l'EA3. És també el principi de la poesia punk, amb noms com Zanah, Jordi Pope, Esther Vallés (que fa lletres per la Trapera) o el gironí Sebastià Roure (1946-2006), que es converteix en un habitual dels concerts de gent com UR (Último Resorte).

Sílvia UR també havia estat a Londres, on havia descobert que "entràvem gratis als concerts si fèiem una pinta estrafolària". Així que torna a Barcelona, posa un anunci per muntar un grup i el dia 1 de novembre de 1979 actuen per primer cop al manicomi de Sant Boi. "Els bojos corrien amunt i avall i van acabar tirant-nos monedes". En poc temps es convertiran en el centre de la polèmica. Per aquells anys el problema era l'autenticitat. Què és ser punk? Aquest tema provocava discussions eternes entre moltes bandes, com la que enfrontà els UR amb els Frenopaticss, grup que consideraven aburgesat publicar un disc i que van fer el seu primer concert en un solar de la Barceloneta, que va acabar amb una sonada batussa.

Aquell any també comencen els Clinic Humanoyds (futurs Attak i Shit SA). I un any després apareixen Decibelios (que encara eren punks), Lemo, Disturbio i 1984. Quan a Londres el punk s'està acabant, aquí es posa de moda. Coincidint amb l'aparició de Ràdio Pica i el seu programa Punkitudes Magnéticas, encara en actiu (dilluns, de 19.45 a 20.45 h, al 96.6 FM), Xavi Punk, el seu responsable, descobreix el moviment al Popular Uno i es converteix en un actiu difusor. Per a ell, el tema de l'autenticitat segueix vigent: "a mi m'agrada la gent que no canvia". I això que, una vegada, ballant pogo, li van tocar el fetge i es va passar uns dies pixant sang. D'aquells anys recorda la simetria entre artista i públic. "Ara, en canvi, si puges a l'escenari, ve un segurata i et fot fora".

D'aquesta mateixa època són Error Genético, el grup de Mireia Tejero, Paloma Loring, Gat i Marcel·lí Antúnez, un dels pares al nostre país del teatre punk, que va tenir la Fura dels Baus com a principal exponent. També apareixen, l'any 1981, els terrassencs Código Neurótico, els barcelonins Odi Social i el grup més famós del punk català, els Desechables, de Vallirana.

Tere Desechable treballa actualment a l'hospital de la Vall d'Hebron i és membre d'una ONG. Però en aquells anys era un icona del punk. Una adolescent de tan sols catorze anys, amb una energia eròtica electritzant. La seva història és especial en molts sentits. Desechables es van fer populars en un concert al Born, quan van sortir a l'escenari d'imprevist per calmar una baralla. I un cop aquesta es va calmar, els van desendollar els instruments. Amb l'ajut de Jesús Ordovás, van integrar l'elit de grups que actuaven amb les estrelles de la Movida. Tanmateix, la tràgica mort de Miguel, el guitarrista, en un atracament a una joieria de Vilafranca del Penedès, els va convertir en llegenda i al mateix temps els va dur a la desaparició. Com diu ella, "tot era molt complicat, i es feia a força d'empentes".

'CIUTAT PODRIDA'

Ciutat podrida ens portes la nit i la por

Ara que ets adromida, els carrers són plens de foc

Vull sortir d'aquest infern, on els crits dels perduts

s'obliden

Quan ets presoner, esclau també i la llibertat no camina

Ciutat podrida aquest és el momento en el que ha mort la

vida

No m'importa el moment, puc caminar sens guia

(Morfi Grey & Esther Valles)

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de octubre de 2007

Más información