Cançons que han fet història

El 1982, mentre als Estats Units Michael Jackson deixava en llibertat tots els seus monstres en el recordat videoclip de Thriller, a Barcelona EL PAÍS començava la seva història catalana. Eren temps de zombis musicals, però també d'unicornios azules. Silvio Rodríguez va començar a buscar-lo precisament aquest any mentre el seu compatriota Pablo Milanés perseguia un altre somni més tangible anomenat Yolanda i Lluís Llach invocava amb un somriure la revolta. El 1982 va ser un any de rumbes (Sisa publicava, mà a mà amb Miralta, el seu disc mai reeditat dedicat a Barcelona) però si fos obligatori escollir una sola cançó d'aquest any seria necessari recordar la irrupció d'un menut guitarrista mallorquí capaç de convertir la seva guitarra en el barret d'un mag i anar traient sorpreses com una inoblidable cançó plena de poesia a pesar de no contenir paraules: Joana Lluna.

El 1988 el planeta es va assabentar que existíem gràcies a la cançó 'Barcelona' en la qual Freddy Mercury i Montserrat Caballé varen unir forçes en un sorprenent duo que va fer cantar mig món

Una altra poesia molt distinta, més directa tot i buscant les mateixes sensacions a flor de pell, podria marcar el discórrer de 1983: Joan Manuel Serrat cantava Cada loco con su tema mentre a la Península corrien malos tiempos para la lírica. A l'any següent el Nano recordava sense acritud el seu primer gran èxit: Fa vint anys que tinc vint anys mentre que tot sortint del proper desert dels Monegros a Carles Santos se li espatllava el cotxe veient-se obligat a passar la nit a Bujaraloz, anècdota convertida en una de les peces més volcàniques de la contemporaneïtat catalana, minimalista i fallera per descomptat: Bujaraloz by night.

El 1985 marca a tot el planeta el naixement del fenomen We are the world, solidari i crític alhora, mentre que a Barcelona El Último de la Fila signa una de les cançons antimilitaristes més entranyables de la nostra història recent: Querida Milagros. Dotze mesos després, Manolo García i Quimi Portet seguien en la seva línia presentant Insurrección mentre que Lluís Llach signava un dels seus treballs més musicals: Astres. El 1987 el món balla La Bamba de Los Lobos i Sting recorda un altre ball molt més trist i dolorós, el de les mares de la Plaza de Mayo: Ellas bailan solas. El mateix any Maria del Mar Bonet segueix el seu perpetu viatge iniciàtic a través del Mediterrani amb una de les cançons més belles del seu repertori: Des de Mallorca a l'Alguer.

El 1988 el planeta es va assabentar que Barcelona existia. Les olimpíades despuntaven en l'horitzó però van ser Freddy Mercury i Montserrat Caballé, en unir les seves forces en un sorprenent duo, els que van començar a situar la ciutat en el mapa: Barcelona, i el planeta la va cantar i la va ballar.

Barcelona comença a estar de moda, Serrat la recorda el 1989 amb la seva intimista Barcelona i jo mentre el llavors denominat rock català inicia la seva marxa. Des de Girona Sopa de Cabra entonaven un parell d'himnes generacionals: No hi ha camí i L'Empordà. Però no tot són flors i violes, per trencar amb tot (i més) arriba des de Sabadell un inclassificable personatge que vol ser torero en una cultura que es diu antitaurina: Albert Plà publica Papa, jo vull ser torero.

En els dos anys següents, 1990 i 1991, el rock català viu el seu màxim apogeu: del nord arriben Sau amb Boig per tu i del sud, El Pets amb Tarragona m'esborrona tot i que el 1990 també hàgim de recordar que La Fura dels Baus va trencar alguns motlles amb El palo i el 91 la rumba del carrer va retornar pels seus furs: Los Manolos posant de moda un idioma semblant a l'anglès amb All my loving.

I amb el 92 van arribar els Jocs Olímpics. Carles Santos va signar i va dirigir unes fanfares tremendament dalinianes per als lliuraments de medalles i Peret es convertia en el rei de la clausura amb la seva Gitana hechicera que, per sort, va calar més profund que la infumable Amigos pera siempre (que també van fer seva Los Manolos).

Després de la ressaca olímpica el món musical va semblar detenir-se al sud del Canigó. Només Lax'n'Busto van recordar la seva professora Carmen Flavià (a ella no li va fer cap gràcia) i es van banyar en les aigües de Miami Beach. El 1996 Tete Montoliu i Mayte Martín van decidir (per fi!) materialitzar en un disc la seva col·laboració de bastants anys, boleros molt free amb perles com El día que me quieras. El 1997 va esclatar una altra bomba, gairebé sense voler-lo La Flaca de Jarabe de palo es convertia en un gran èxit encara que els seguidors de Pau Donés sempre van preferir un altre tema del mateix disc: El lado oscuro.

El 1998 marca altres dos esclats amb el segell mestissatge imprès al front: Manu Chao salta a la primera fila amb Clandestino i des de La Garriga arriba la revolució de la ballaruga anomenada Dusminguet, per al record els seus Sonajeros. El 1999 el Chaval de la Peca va retornar del seu retir imaginari i va desenterrar un vell tema de Nino Bravo: Libre. El 2000, Dusminguet seguien amb Ritmo americano i Mayte Martín, aquesta vegada ja com a cantaora, va deixar una altra perla: Inténtalo encontrar, però aquest any el terrabastall va arribar d'Espluges: Estopa cantaven La raja de tu falda.

Inaugurant el nou mil·lenni el mestissatge barceloní s'escrivia ja amb majúscules: Cheb Balowski va gravar la seva Bartzelona. Un any després els sons ballables i amb molta disbauxa tornaven a tenir un toc retro: La Fundación Tony Manero es marcava el seu United Soul, colorista i patillero. El 2002 és també l'any que Paco Ibáñez grava les seves cançons de José Agustín Goytisolo: a les clàssiques El lobito bueno o Palabras para Julia s'afegixen A ti te ocurre algo i, sobretot, No sirves para nada.

Aquests últims cinc anys han estat també marcats per la sorpresa i els mestissatges. Ojos de Brujo i Pastora irrompen amb força trencant normes. A recordar Sultanas de Merkaíllo dels primers i la inefable Lola dels segons. El 2005 Miguel Poveda s'acosta als poetes catalans, per al record Final! sobre una poesia de Joan Brossa i ja, com qui diu ahir, la Orquestra Àrab de Barcelona sorprèn a propis i estranys amb la seva versió de clara tonalitat nord-africana de L'emigrant, de Jacint Verdaguer, retitulat en el seu disc com a Fill meu.

25 anys que han donat per a moltes més coses. En el tinter han quedat, per exemple, Raimon i les seves revisions de Espriu o Ausiàs March, la inoblidable Jim versionada per Bonet, el Depende de Jarabe de palo, alguns himnes rockers com Quiero un camión o Cadillac solitario de Loquillo y los Trogloditas, el Mediterráneo de Los Rebeldes o el Bon dia d'Els Pets, les versions de Gato Pérez que diversos grups van gravar per a el film El gran Gato, Alegria d'Antonia Font, Sara d'El Último de la Fila...