El teatre, pura política

Com parlar de teatre a casa nostra en els últims 25 anys sense parlar de política? De política cultural i lingüística, de política proteccionista, intervencionista i discriminatòria, de política europeista i de façana? Difícil, perquè els muntatges que hem vist des de 1982, i també els que no hem vist, han estat estretament lligats a la voluntat de les nostres institucions: catalanista i de reconstrucció d'una identitat nacional per part de la Generalitat, oberta, pluricultural i amb els ulls posats més enllà de les nostres fronteres (i en els turistes), per part de l'Ajuntament. Entre un pla d'actuació i l'altre, han anat sorgint, com a conseqüència, empreses privades i sales alternatives que han ajudat a conformar el panorama actual que tots coneixem, al costat de les companyies professionals independents formades abans de la Democràcia (Els Joglars, Comediants, Dagoll-Dagom) i les que han aparegut durant aquesta (Tricicle, La Fura dels Baus, La Cubana). Si repassem els fets teatrals més significatius al llarg d'aquests anys ens adonarem que la vida no és pur teatre, com deia el bolero, sinó més aviat pura política.

El 1983 s'inicia l'operació retorn de Josep Maria Flotats al front del Poliorama, que passa a ser gestionat per la Generalitat el 1984. El Mercat de les Flors, primer teatre gestionat per l'Ajuntament, s'obre al públic el 1985 i es configura com l'únic amb projecció internacional. El 1986 es crea la Xarxa de Teatres Públics i neix Focus com a grup de teatre. El mateix any es publica el document-manifest Teatre Lliure: una alternativa de teatre públic. El 1991 mor Fabià Puigserver, l'ànima del Lliure. El 1992, l'any del Festival Olímpic de les Arts, neix el Festival Temporada Alta de Girona com un cicle de teatre curt. El 1993, els Festivals de Tardor que es venien celebrant a Barcelona des de 1989 deixen de tenir continuïtat. El 1994 s'inicia l'estrany fenomen de La extraña pareja, una comèdia en castellà que aconsegueix estar 5 anys a la cartellera barcelonina, així com el fenomen de les telesèries amb Poble Nou, que va suposar el naixement de l'star-system català. El 1996 s'estrena el primer muntatge al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Àngels a Amèrica, que no s'inaugura fins a l'11 de setembre de 1997, una data més que simbòlica. Flotats és destituït com a director artístic del TNC aquell mateix any i el substitueix Domènec Reixach. El 1997 és també l'any de l'última temporada d'El Molino i de l'inici de les obres del nou Institut del Teatre a Montjuïc. El 1998 es crea la Coordinadora de Sales Alternatives de Barcelona i Lluís Pasqual presenta públicament el projecte de La Ciutat del Teatre, que s'entén com la resposta municipal al temple del TNC, receptacle del gruix de les subvencions de la Generalitat. El 2000 Pasqual dimiteix com a comissari de La Ciutat del Teatre i Àlex Rigola és aclamat com a director escènic amb Titus Andrònic.

El 2001 s'inaugura la nova seu del Teatre Lliure. El 2002 la Generalitat comença a participar econòmicament en el festival Grec; el TNC engega el projecte T6 dedicat a les noves dramatúrgies i el Malic tanca a finals d'any. El 2003 Àlex Rigola és nomenat nou director artístic del Lliure amb la mort de Josep Montanyès. El 2004 és l'any del Fòrum Universal de les Cultures i de poca cosa més, en tot cas de l'últim festival Sitges Teatre Internacional després de 36 edicions. El 2005, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega celebra la seva 25ena edició. El 2006 l'empresa Focus, malgrat que gestiona els teatres Romea, Condal, Villarroel i Barcelona Teatre Musical, anuncia que durà també la gestió del Goya.

El teatre que hem tingut ha estat el resultat de la intrusió política en el món de la cultura, del sistema de subvencions de les administracions, de la reacció dels professionals davant aquesta política teatral i de la comercialització progressiva del sector públic. Aquells que no s'han ajustat als designis de les administracions, han caigut. Caldrà veure què passa a partir d'ara amb el Consell de les Arts que tot just s'està definint.