Catalunya canvia de règim

Amb la retirada de Jordi Pujol es va acabar a la política catalana la nissaga dels profetes majors. L'obra del qui fou durant 23 anys president de la Generalitat sembla difícil d'igualar ara que la doctrina va de baixa i la gestió camí de ser entronitzada. Però no tot ha de ser transcendent i la dessacralització de la política té els seus avantatges. Les àcides crítiques que actualment es fan als líders als mitjans de comunicació no haguessin estat gaire ben païdes als anys forts d'un pujolisme entestat en confondre el més petit retret al profeta amb la impugnació de la fe. Als catalans -no per sentit autodestructiu sinó sanament crític- els agrada de tant en tant imitar de forma incruenta els jueus de l'Antic Testament i apedregar profetes.

Aquesta és una de les característiques i no poc important que ha portat el canvi de règim a Catalunya: del pujolisme al tripartit. La formació del primer govern de coalició el 2003 va mostrar la vulnerabilitat de la política i dels polítics. La fragilitat de gestió i de lideratge dels governs de Pasqual Maragall, la cohesió sense doctrina de l'actual Executiu de José Montilla són dues expressions diferents de la moneda del postpujolisme. El mateix hauria succeït, segurament, en el cas que la CiU liderada per Artur Mas hagués arribat al poder. I això tot i que Mas es miri els governs d'esquerres amb superioritat sorpresa, la mateixa mirada que feu un Cambó -incapaç d'explicar-se la derrota- sobre Macià o Companys.

De tots els successors de Pujol, només Maragall ha tingut credibilitat per fer propostes profètiques, però el seu error ha estat llençar-se obstinadament a fer de Bolívar de Catalunya i de Bismarck d'Espanya, un error que Pujol només va cometre una vegada. Però ell va fer-ho en la persona de Miquel Roca i el seu Partido Reformista.

Al marge d'aquest parèntesi, Pujol mai no va parlar de reformar l'Estatut i ja no diguem de modificar la Constitució. El seu comportament va ser el d'un nacionalista en el ser i un pragmàtic en el fer. Pactes amb el PSOE, acords amb un feréstec PP... Fugir de fronts nacionalistes (el nacionalisme era ell) i pactar amb els partits espanyols sempre que es pugui. La màxima d'or ha estat influir a Madrid quan es pugui, però sempre governant Catalunya. L'edifici del pujolisme ha estat habitat a la primera planta pels somnis nacionalistes, però a la porteria, sempre vigilant, el pragmatisme.

Maragall, per la seva part, com a bon federalista, ha volgut canviar Catalunya i també Espanya. Però no ha estat capaç de liderar una reforma estatutària que se li'n va anar de les mans després de la subhasta sobiranista a la qual es van lliurar CiU i Esquerra Republicana. El partit germà -el PSOE- ha vist Maragall com un perill -i el PSC tremolava- cada cop que ha insisitit en reformar la Constitució espanyola per dir pel seu nom les nacions que componen l'Espanya plurinacional. Per això Zapatero el gener de 2006 va pactar la rebaixa de l'Estatut amb un Artur Mas que havia jugat mesos abans a l'escalada sobiranista. L'acord duia clàusula inclosa per jubilar Maragall i així fer més fàcil el retorn dels nacionalistes al poder, sota la fórmula que governés la força política més votada.

Però tots els esforços van ser endebades. Els 23 anys que Pujol va exercir de profeta major -en la línia dels Isaïes, Jeremies, Ezequiel o Daniel- han marcat la solitud actual de CiU: el creure's dipositari de la veritat revelada no ha facilitat trobar aliats. Maragall, com els profetes menors, ha deixat menys pàgines escrites, però el seu sacrifici -a més de mostrar quins són els límits de Catalunya i d'Espanya- ha obert les portes a la reedició d'un segon tripartit, per desolació política del PSOE. Com Elies, Maragall ha acabat segrestat pel carruatge de foc que l'ha tret d'escena. Però ha deixat estela.

L'arribada de José Montilla a la presidència de la Generalitat obre un nou debat, abandonats ja qualsevol tipus de vel·leïtats carismàtiques. Paradoxalment, Montilla, sosté el professor de Ciència Política Miquel Caminal, és un polític de configuració híbrida entre Tarradellas i Pujol. La política, diu Caminal, és fer coses i el discurs polític s'ha d'adequar a la pràctica política i no a l'inrevés. I això recorda molt el pragmatisme pujolià, tot i que amb una notable diferència: Pujol arribà al lideratge institucional des del lideratge cívic. Montilla el forjà, en canvi, en el seu propi partit i està en debat la seva capacitat de projectar un lideratge nacional i social. S'han acabat els profetes, però es necessiten líders.