El darrer quadre

Més enllà d'un petit nucli de fidels -sobretot artistes, com ara Albert Ràfols Casamada o Antoni Llena-, Nicolas de Staël (Sant Petersburg, 1914 - Antibes, 1955) és relativament poc conegut a Catalunya, malgrat que formi part de la llarga llista de pintors que hi van sojornar un moment o altre al llarg del segle passat. Staël va venir diverses vegades, però l'estada més significativa va ser la de l'any 1935, quan es va instal·lar a Manresa. L'estada catalana li va fer descobrir l'art romànic, gràcies a les visites al Museu Episcopal de Vic i el Museu d'Art de Catalunya, llavors ja situat al Palau Nacional de Montjuïc. Anava en bicicleta i des de la capital del Bages, convertida en el seu quarter general, va donar la volta a Espanya. És curiós com les aquarel·les que va fer en aquest periple s'assemblen tant a les coetànies del pintor anglès Cristobal Hall i del seu deixeble Ramon Gaya, defensor de la figuració a ultrança.

No fa molt, Caixa de Catalunya va mostrar a La Pedrera una retrospectiva de Gaya. Ara en fa una de Staël i és la segona exposició monogràfica del pintor rus que se celebra a tot l'Estat espanyol; la primera es va celebrar a Madrid l'any 1991, al Reina Sofía. A diferència de Gaya, Staël no es va quedar immobilitzat per la frescor i la bellesa, una mica insulsa, de les seves aquarel·les primerenques sinó que va evolucionar cap a l'abstracció, però les va prendre com a punt de partida i mai no les va perdre de vista. La millor obra de Staël és aquella en la qual el motiu figuratiu inicial queda gairebé imperceptible enmig d'una composició geomètrica i una pasta pictòrica exultant. I això es dóna sobretot en el període 1945-1950.

És una llàstima que d'aquest moment només hi hagi sis teles a la retrospectiva de La Pedrera. En canvi, s'ha incidit en els dos darrers anys de producció de l'artista. Entre un moment i l'altre, hi ha teles importants, com ara algunes Composition, el meravellós Nu-Jeanne, els Footballeurs més abstractes, Figures au bord de la mer, alguns Coin d'atelier i paisatges de Sicília. Però n'hi ha barrejades d'altres que semblen poc acabades, en les quals el motiu té un protagonisme potser massa absolut. L'obra dels anys trenta retorna als cinquanta d'una forma cada vegada més evident, en un procés de clara submissió a la realitat. El pintor rus no era l'únic que estava experimentant aquest retorn, en plena eufòria i expansió de l'art abstracte. Staël es va suïcidar l'any 1955, just quan estava tocant l'èxit internacional, especialment als Estats Units, i començava a tenir diners.

Una setmana abans de matar-se, es va tancar al fort d'Antibes per pintar la darrera tela, un quadre de 350 x 600 cm, en què volia copsar l'impacte que acabava de rebre en dos recents concerts amb peces de Schönberg i Webern. Sobre un implacable i nítid fons vermell conviuen abstracció i figuració. Però a La Pedrera Le Concert no hi és -segurament no hauria estat possible penjar-lo per problemes de grandària- i, sense l'imprescindible i alliberador acord final, el buit acaba imposant-se.

Nicolas de Staël, 1914-1955. Sala d'Exposicions de la Fundació Caixa Catalunya- La Pedrera. Passeig de Gràcia, 92, Barcelona. Fins al 24 de setembre