L'aventura gavatxa

La il·lusió occitana

August Rafanell

Quaderns Crema

1.543 pàgines (dos volums). 58 euros

Quan el meu avi Joan Montalat veia els programes occitans del canal regional de FR3, s'indignava, saltava en la seva poltrona com un cabrit, insultant els "gavatxos" (A Catalunya-Nord, motegem els occitans "gavatxos" i llur país "la Gavatxeria"... Tothom acaba sent el gavatx de tothom...). En canvi, si el padrí mirava TV3, no feia cap comentari. El català central, el mallorquí o el valencià no li feien pas nosa. Els considerava com a seus. En canvi, per ell, l'occità del Llenguadoc no passava d'un català esguerrat. No sé si li hauria interessat La il·lusió occitana.

La lectura d'aquesta obra del professor August Rafanell és una autèntica aventura intel·lectual com el descobriment d'A la recerca del temps perdut. Rafanell ens proposa una història comparada de les llengües occitana i catalana. Durant tot el llibre, Rafanell i els lingüistes que cita es demanen si el català i l'occità (àlies provençal o llemosí) són dues llengües bessones o la mateixa parla. L'eterna problemàtica de l'ou i de la gallina. Per a esbrinar la veritat, Rafanell ens serveix de guia en un viatge meravellós a través de la cultura. Ens acompanya en la visita de totes de les capelles de l'occitanisme i del Felibritge que, per coqueteria potser, catalanitza sota la forma de Felibratge.

A força de llegir tants textos en tantes llengües amb tantes ortografies, Rafanell, de tant en tant, entra en dissidència ortogràfica. Escriu Mègic i megicà. "Des de l'exili megicà les coses es veien d'una manera diferent." (pàgina 1.334) Fins ara, jo mai no havia llegit una anàlisi tan fina, tan precisa i tan honesta de la política lingüística del govern del mariscal Pétain, gran admirador de Frederic Mistral. "En teoria, a mitjans de 1941, la llengua occitana va muntada, i per primer cop des de feia molts i molts segles, sobre un cavall guanyador.(...) no ens enganyem : el cavall de l'occitanisme era guanyador només en teoria. La Revolució Nacional tenia moltes altres prioritats a l'agenda, abans que l'empresa descentralitzadora". (pàg.1305).

L'autor no dissimula res dels compromisos de Loís Alibert -el Pompeu Fabra occità, autor d'una gramàtica dels parlars llenguadocians i d'un diccionari normatiu- amb el règim de Vichy. En la nostra època de simplificacions i de judicis precipitats, Rafanell sap que res no és senzill. Tot és qüestió de context. Com Mallarmé, Rafanell podria sospirar "La chair est triste, hélas ! et j'ai lu tous les livres". Ho ha llegit tot. Els trobadors, Fèlis Gras, Valèri Bernard, Pèire Devoluy, Frederic Mistral evidentment, Robert Lafont -autor d'un epíleg inoblidable- Pierre Benoit i fins i tot el boig de Saint-Loup, un bon escriptor francès que s'havia allistat a les SS. Sense partidisme, Rafanell analitza una per una totes les teories dels filòlegs de la Renaixença tardana com Lluís Pastre, Josep Aladern i subratlla les inconseqüències dels lingüistes com Enric Guiter.

Amb una ironia digna del millor Churchill, esgarrinxa el polígraf Pere Verdaguer que pretén localitzar el focus de la catalanitat al Rosselló, al Conflent i a la Cerdanya. "Tanta precisió meravella, la veritat". (pàg. 1.392). Rafanell juga amb les citacions, passant del francès acadèmic a totes les variants de l'occità ortografiat de mil maneres sense oblidar els textos catalans anteriors a la reforma fabriana, tan llunyans i propers alhora. Emprant una llengua rica i pura, amanint el text amb delicioses vinyetes noucentistes, Rafanell no es tanca a les biblioteques sinó que viatja i enraona amb la gent. Així, l'autor fa servir la forma nord-catalana de topònims llenguadocians com Llimós, Lleucata o La Novella sense cuidar-se de les recomanacions de la Gran Enciclopèdia Catalana. Arrisco una previsió sense risc que algú em desmenteixi... D'aquí a cent anys, si el català no s'ha convertit en un dialecte del castellà com ho deixen preveure tantes frankfurtades, encara es parlarà d'aquest llibre. A la fi d'aquesta investigació apassionada, el lector ha après molt però continua ignorant si parla català o occità, com aquest savi xinès que, en despertar, no sabia si era un home que havia somiat ser una papallona o una papallona que somiava ser un home.