La destrucció de llibres

Episodis de destrucció de llibres, n'hi ha hagut un munt en la història d'Occident. Dos llibres de la Bíblia parlen de l'ordre donat per Jahvè a Ezequiel i a Joan de Patmos perquè es mengin literalment uns rotlles que potser contenien escriptura sagrada. Metrocles de Meronea, filòsof, va cremar tots els seus llibres per considerar-los banals: això té mèrit. Juli Cèsar va assetjar Alexandria, va fer llençar teies enceses contra les naus que guardaven el port, i, sense voler, es va carregar prop de 40.000 rotlles que hi havia dipositats en un magatzem. (La resta de la Biblioteca d'Alexandria, pel que sembla, la van cremar els àrabs molt més tard). El futur cardenal Cisneros, de mala memòria, va fer cremar milers d'exemplars de l'Alcorà arran la presa de Granada. Durant el període del Terror, a França es van destruir prop de quatre milions d'exemplars, entre ells més de 25.000 manuscrits del tot insubstituïbles. James Thomson va cremar tota la seva obra, a excepció del magnífic The City of Dreadful Night, que algú s'hauria d'encarregar de traduir a Catalunya (encara que acabi essent, ell també, destruït més tard en català). No parlem de les atrocitats dels nazis, que ho van cremar gairebé tot: primer llibres, després homes, finalment ciutats. Freud es va equivocar quan va dir, l'any 1933: "A l'Edat Mitjana m'haurien cremat a mi. Ara s'acontenten a cremar els meus llibres". Si no hagués fugit d'Àustria l'any 1939, segur que també l'haurien cremat a ell i tota la família. Mao Zedong va destruir gairebé tots els llibres que hi havia a la fabulosa Xina, en favor de la divulgació de la seva poquesa de Llibre Vermell. La darrera dictadura argentina del segle XX va fer cremar de tot, i només la va encertar quan va incloure, en la llista de llibres destinats a la destrucció, El petit príncep, de Saint-Exupéry: això sí que és fer-li un favor a una cultura nacional.

"Episodis de destrucció de llibres, n'hi ha hagut un munt en la història d'Occident"

Darrerament ha nascut una nova forma de destrucció de llibres, la més paradoxal de totes: la dels que van ser editats fa molt pocs anys, que no s'han venut com s'esperava, i que reposen en magatzems bo i ocupant uns metres quadrats que, avui dia, a la ciutat de Barcelona, o a la vora, significa un dineral. Ara fa poques setmanes, una llarga sèrie d'autors catalans d'una casa editorial de molt de nom, rebia una comunicació que deia, textualment, això que transcric: "Benvolguts senyors: Ens posem en contacte amb vostès per informar-los que després d'inventariar els estocs en el nostre magatzem i a causa de l'augment constant dels costos d'emmagatzematge, ens veiem obligats a destruir parcialment l'obra tal, en edició tal, de l'autor tal. Si tenen qualsevol dubte o necessiten qualsevol aclariment no dubtin a posar-se en contacte amb nosaltres".

De fet, aquesta carta segueix, en cosa de mig any, una altra en la qual es venia a dir el mateix, però en què s'invitava els autors a recollir de franc fins a cinquanta exemplars de cada llibre per estalviar-los aquesta mort anunciada. Un servidor, en aquella ocasió, va recollir centenars de llibres originals, traduccions d'autors de gran anomenada o llibres que pertanyien a col·leccions codirigides per ell mateix. Jeuen en una cava, al camp, a l'espera d'anar a parar a mans que s'hi interessin: en tinc per tot el que em deu quedar de vida segons les estadístiques.

Però en aquesta segona ocasió, vaig voler posar-me en contacte amb la persona que signava el comunicat, i la conversa va transcórrer en aquests termes: "¿Diuen que volen destruir els meus llibres?" "Doncs sí; cregui que ens sap greu, però ens costa molt de mantenir les despeses del magatzem. No s'hi pot fer res." "Ja ho entenc; però és que estic preocupat per la manera com pensen destruir-los. ¿Els cremen? ¿Els llencen a l'abocador del Garraf? ¿Els tallen amb tisores? ¿En fan bosses per a les castanyeres?" "No: els guillotinem." "¿Què diu, ara? ¿Passaran per la guillotina, igual com Maria Antonieta i Robespierre?" "Doncs miri, serà una cosa així." "¿Que em deixarien presenciar-ho? Durant la Revolució Francesa, l'administració de la ganiveta de Monsieur Joseph Ignace Guillotin era un espectacle públic." "Miri, senyor, no està previst, això." "Però pensi que és com enviar a la mort una criatura meva! He de fer companyia als meus llibres en aquest tràngol dolorós!" "Senyor, ja em perdonarà, però tinc molta feina." "Vagi-hi vostè en nom meu, sisplau; digui unes paraules, en llatí si pot ser, de part meva: Memento, liber, quia pulvis es et in pulverem reverteris (Gen 3.19)". "Ara sí que no l'entenc ni gota. Excusi'm". I la noia va penjar.

Així anirem autors i traductors a la Fira de Frankfurt: amb desenes, centenars, milers de llibres nostres passats gloriosament per la guillotina. El que es prepara, en definitiva, no és cap celebració. En el fons, és un funeral amb totes les de la llei.