Memòria històrica

L'espectacle de la pena de mort

Joan de Déu Domènech

La Campana

242 pàgines. 15 euros

Com deia Borges, el record és un treball a mitges de la memòria i de l'oblit. De fet, sembla que la memòria, i encara més quan es pretén col·lectiva, no sap treballar sense l'oblit; la història, en canvi, fa el que pot per evitar aquest inconvenient, i en un cert sentit potser es podria definir com el contrari de la memòria, o almenys si no ben bé com el contrari sí com una cosa de naturalesa molt diferent. Per això, l'expressió "memòria històrica" fa una mica l'efecte de ser un subterfugi per eludir els rigors de la història, que és justament el que no eludeix Joan de Déu Domènech a L'espectacle de la pena de mort, on entre altres observacions d'interès moral assenyala el caràcter antitètic dels dos termes que configuren aquesta expressió i ja veu a venir que els encarregats de vetllar per la memòria històrica "només miraran cap a una banda i, a més, a curta distància". Sigui o no certa aquesta prevenció de l'autor, el que és segur és que de moment la seva obra constitueix una contribució de primer ordre a la recuperació integral de la història d'aquest país, d'una història molt poc grata a la memòria.

Després d'explicar a Xocolata cada dia. A taula amb el baró de Maldà (2003) com menjaven els barcelonins del segle XVIII, Domènech exposa ara amb tota precisió com mataven i torturaven els barcelonins des de mitjan segle XIV fins al 1897 -any de l'última execució pública- i, sobretot, com "la genteta que tot ho vol veure" va trobar en l'exhibició de l'anomenada "mala mort" el primer gran espectacle de masses. Aquest espectacle no es limitava, com algú podria pensar, a la contemplació de la pena capital, "la gentada àvida i frisosa de veure els caiguts i castigats, encuriosida de veure el sofriment dels altres" assistia complaguda al llarg suplici dels condemnats, que abans d'arribar al patíbul eren amputats de mans o d'orelles, assotats fins a tres-centes vegades i escarnits per la multitud, mentre els comerciants venien xufles i tramusos, ventalls i aigua fresca per fer més agradable l'estona a la bona gent. Després, els cadàvers dels ajusticiats quedaven exposats durant dies, setmanes, mesos o anys, i els pares els ensenyaven als fills perquè tinguessin present com podien acabar si mai tenien la temptació d'abandonar el camí recte. I encara hi ha qui diu, amb el convenciment propi del que s'esforça a exercitar la memòria històrica, que els nostres temps cinematogràfics, televisius i cibernètics han pervertit la infància.

Durant segles la pena de mort es va aplicar amb prodigalitat, però com que no n'hi havia cada dia, entre funció i funció, el poble podia calmar les seves ànsies de crueltat amb altres espectacles que no acabaven amb l'execució del condemnat, però que en canvi tenien l'al·licient d'oferir la participació activa del públic, que per un dia podia viure l'experiència de convertir-se en botxí. Era el cas dels sentenciats al costell, el piló, l'escala o el cep, formes de picota on la víctima de la justícia, degudament immobilitzada amb argolles i cadenes, rebia les escopinades, les pixarades, els cops i les apedregades dels entusiastes voluntaris de les classes populars.

Ara bé, els barcelonins no ens hem de flagel·lar públicament pels nostres pecats col·lectius, com feien en processó els nostres avantpassats -i d'això també en parla de passada l'assaig de Domènech-, més del que els correspon als habitants d'altres latituds. Per dir-ho en paraules de l'autor, "el suplici i la pena de mort és una de les característiques de la humanitat". En aquest aspecte, el sentit profund d'un llibre com L'espectacle de la pena de mort és el mateix que el de les obres monumentals d'Elias Canetti i de René Girard dedicades a investigar a fons la perversitat inherent a la condició humana, i tot el que sabem d'aquesta condició, tot el que ens recorda Domènech amb el seu esplèndid treball, ens convida a treure'n una conseqüència inevitable, i és que el poble com una entitat noble, justa, fraternal i generosa només ha existit en la imaginació de Rousseau i els seus successors. Sens dubte aquesta idea ha constituït una ficció necessària per legitimar el poder democràtic, però tot sembla indicar que la veritat és la contrària: que és la democràcia l'únic que permet legitimar el poble.