Carlos Trias

Carlos Trias i jo compartíem la mateixa terra natal, però no compartíem la mateixa dependència espiritual, per dir-ho amb la fórmula de Hofmannsthal. Ell depenia espiritualment de la llengua espanyola i de tot el que gravita al seu entorn, nació, és clar, cultura, costums populars. Jo, de la llengua catalana i de tot el que vertebra. Per dir-ho senzillament, compartíem país però no compartíem pàtria, que no hi ha altra pàtria que la llengua que et configura, i que tu, en el cas de ser escriptor, ajudes a configurar. Va haver-hi uns anys que, cadascú des de la seva dependència espiritual, tots lluitàvem contra allò que ens impedia desenvolupar la nostra llibertat dins de cada dependència, és a dir, dins de cada pàtria. I, un cop mort el llop, que, per vergonya de tots, no va morir en mans de cap Manelic rabiüt que no fos l'edat i la malaltia, vam conviure feliços uns anys en la llibertat recentment reconquerida.

Però la convivència en una mateixa terra natal amb distintes dependències espirituals acaba per fer-se difícil i les distàncies entre les persones comencen a créixer. Però va haver-hi uns anys feliços de projectes comuns i complicitats compartides. Van ser els anys de Poètica, van ser els anys que Carlos Trias va dirigir la col·lecció Las Ciudades, a Destino, on va publicar el meu Girona. Matèria i memòria, traduït per Neus Galí. Van ser els anys d'uns seminaris heideggerians amb Pedro Ancochea, Eugenio Trias, Ferran Lobo, Javier Fernández de Castro, Félix de Azúa, entre altres, que acabaven en sopars nietzscheans, on devoràvem uns sangonosos entrecots de vaca irlandesa.

Semblava que tot havia de ser possible, semblava que els de dependència espiritual espanyola comprenien i apreciaven els de dependència espiritual catalana amb qui compartien la terra natal. Semblava que, generosos, havien decidit protegir la feblesa que la història havia produït en la comunitat de germans territorials. Semblava... però les dependències espirituals acaben volent ser hegemòniques i les generositats s'evaporen. I, davant d'això, les febleses es radicalitzen per poder sobreviure. I Carlos Trias se'm va anar distanciant. Però no pas per això el vaig deixar d'estimar mai. Per a mi les persones són més importants que les pàtries. Les persones i les seves virtuts. I les de Carlos Trias eren l'amabilitat, la intel·ligència, l'elegància i una refinada voluntat de convivència hedonista.

Feia temps que no el veia i ara ja no el veuré mai més. I em sap greu. Ja no el veuré aparèixer, alt, desmanyotat, amb els seus aires d'espadatxí, amb el seu cos prim sota la camisa blanca i la caçadora de camussa de color canyella. Ja no tornarem a parlar dels grecs, una dependència espiritual més antiga que ens unia... Ja no. Aquest "ja no" que s'entesta a imposar-se en la nostra vida, per amargar-nos-en els darrers anys que, malgrat tot, malden per ser feliços. Carlos, des de la otra dependencia espiritual, un abrazo fraterno.