El quadre negre vol parlar

Uh

Enric Casasses

Pagès Editors

337 pàgines. 20 euros

Enric Casasses (Barcelona, 1951) va publicar Uh ara fa deu anys, a Centelles, en un volum atapeït però de maneig molt agradable, que va rebre poca atenció. Aquests deus anys han estat d'implantació d'un tipus de poesia recitada (o dita) que Casasses ha divulgat arreu i que ha fet fortuna de públic. Però han estat, també -i em sembla que de manera molt substancial-, els anys que han permès conèixer alguns dels pòsits en la feina creadora d'Enric Casasses: des de Verdaguer a Carner. El lector que Casasses és ha demostrat una capacitat de sistema poc habitual i molt entenimentada: la seva reflexió sobre 3000 metres de Víctor Català, posem per cas; o el seu acostament, compartit amb Orlando Guillén, de la tríada M. Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni -possiblement la lectura més moderna que s'ha fet d'aquestes poetes. Anem, doncs, deu anys enrere i rellegim aquest Uh ara reeditat a la sèrie Transvària de Pagès. Un llibre que vol ser un exercici i, més deliberadament, un "ensurt". Exercici perquè, sota l'advocació de l'avantguardista rus Igor Terentev, se'ns explica com el llibre és fet "d'escriure una setmana seguida sense rellegir res i després portar el resultat a la impremta". Un exercici, doncs, on l'automatisme, o l'espontaneïtat del moment, compta més que no pas alguna mena d'organització prèvia i total dotada d'un sentit. El sentit aquí és en l'action painting, en el traç. Com Malèvitx i altres companys de Terentev, que buscaren no haver d'ajustar-se a res més que no fos el fet de "fer". Suposo que per això Casasses, en una breu nota, indica que "en un microsegon en què el metro pràcticament s'atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal cridant-li uh a algú, i alhora té baixant de la font del gat enganxada al cervell". És, efectivament, aquest ensurt un xic innocent, que es consum en l'acte mateix, el que sembla regir els més de 9.000 versos del llibre. En una tradició que també va ser explotada a França, la combinatòria i l'artifici, permeten fins i tot de llegir les primeres i les últimes línies de cada pàgina (que són sempre de 28 versos) com un poema seguit. Tot plegat un joc de sorpresa i d'habilitat que justifica la gran quantitat de jocs de paraules o d'enllaços entre els finals i principis dels poemes i el recurs, també, a elements d'impacte basats en la distorsió lèxica, l'ús sovintejat del perfet simple, els arcaismes o dialectalismes, les cites, etcètera. Fins aquí, doncs, res a dir, i potser fins i tot una lectura que no hauria d'interessar gaire a qui no tingui una curiositat literària ja força estrafeta.

Hi ha, però, un altre aspecte importantíssim: Uh és, de fet, un gran paradigma dels desficis de la modernitat. Un dels últims versos de l'edició original, títol d'aquesta ressenya, El quadro negre vol parlar, ha estat modificat en aquest edició per La closca negra vol parlar. Interessant, oi? No cal el resultat, per més que el resultat sigui una taca negra d'obscuritat i desconcert, sinó que n'hem de tenir prou amb el gest que ens hi durà -l'action painting a què abans al·ludia. ¿Com podem descriure, sinó, "la pèrdua de la capacitat de pensar o d'enraonar de qualsevol cosa amb coherència"? I aquestes no són paraules de Casasses, sinó del Hoffmannsthal de la Carta a Lord Chandos (Quaderns Crema, 2007). Si la modernitat pregona, doncs, la necessitat d'establir una relació nova amb tot, un "desig de fondre-s'hi"; si, seguint amb Hofmannsthal, la "sensació suprema i inefable" apunta abans en la regadora mig buida i oblidada que en la volta estelada de la nit, ¿no és possible que el crit del vailet, l'uh de l'ensurt, sigui, en efecte, una manera de voler-nos "explicar més", de voler acumular els fragments i trobar-hi algun sentit que se'ns escapa? ¿No podem llegir Uh com una percaça del tot sense cap estri, amb una bena damunt els ulls, en una sèrie de gestos d'encalçar l'aire a l'espera que la buidor ens revelarà, en algun moment, allò que la cosa és, o la mateixa plenitud del buit? Entesa així, la radicalitat d'Uh és una mena d'acció desesperada que correspon molt bé a aquests "fills perduts i errabunds" a què també fa referència Hofmannsthal a la seva conferència L'escriptura com a espai espiritual de la nació (1927).