Madrid, 29 de juny

Un país, en tant que cos polític, pot ser condemnat a la mort o destrucció: però també tornar a la vida, també pot recuperar un projecte civil i comú per al present i per al futur. I la història contemporània d'Europa està plena de casos semblants, de morts i de resurreccions. No és debades, per tant, que els valencians -almenys molts valencians- mantinguem la memòria d'una data com el 25 d'abril de 1707, i que aquesta memòria s'haja convertit en fonament simbòlic d'una idea del propi país i de la seua existència renovada.

Com en tots els països i en totes les fites històriques, ens movem entre el mite i la complexitat de la història, entre un record emocional de la repressió i el retrat invertit del primer rei Borbó, entre la mort política del Regne de València i l'assimilació al Regne de Castella, i en definitiva entre el final d'una història i el principi d'una altra. Però la data més real i menys simbòlica que marca aquest final i aquest principi, no és la d'una batalla, el 25 d'abril de l'any 1707, sinó la d'un document, del 29 de juny del mateix any, que amb més o menys exactitud coneixem com a Decret de Nova Planta. És un paper firmat a Madrid, no una batalla, allò que marca tota la diferència entre un abans i un després. Els fets d'armes, favorables o adversos, solen tindre més potència evocadora que els decrets firmats. En aquell cas, però, les armes vencedores van propiciar la destrucció de les lleis, apel·lant sense restriccions al "justo derecho de la conquista". Això, almenys, no és un mite ni un tòpic, i en l'aplicació rigorosa d'aquell "derecho" es fonamenta tot allò que ha vingut després: l'estructura estatal, legal i política que solem acceptar sense cap discussió.

"Els fets d'armes solen tenir més potència evocadora que els decrets"

Com si els "drets històrics" del país conquistat aquell 1707 foren només una evocació sentimental i sense base, i els que es deriven de la conquista per les armes foren els únics que mereixen respecte i continuïtat. I no oblidem que en la defensa final de Barcelona, el setembre de 1714, van combatre batallons de voluntaris valencians, amb noms tan indubtables com Sant Vicent Ferrer o la Mare de Déu dels Desemparats: per alguna raó devia ser, que ells la sabien, i nosaltres pareix que l'oblidem.