La fi d'un tabú

L'esquerra independentista avui

Roger Buch

Columna

314 pàgines. 19,95 euros

Catalunya sota Espanya

Alfons López Tena

La Magrana

259 pàgines. 15 euros

No és gens agosarat afirmar que tant el moviment com la reivindicació independentista és més present que mai, social i políticament. Des que ERC va aconseguir importants parcel·les de poder institucional, amb tot el que això representa d'accés als mass media i normalització del concepte, estem assistint a una constant sortida de l'armari de molts independentistes que presumptament abans ho eren en la intimitat. L'última expressió d'aquesta tendència és la irrupció de les Candidatures d'Unitat Popular ( les CUP) en l'escenari municipal, amb un missatge explícitament independentista i amb un futur encara per veure. La pregunta es fa evident: quins són els factors per entendre l'auge d'aquesta reivindicació tenint en compte que ha estat minoritària en la història del catalanisme polític?

"Assistim a una sortida de l'armari de molts independentistes que ho eren en la intimitat"

Un d'aquests factors podria ser la consolidació d'un potent teixit social de caire associatiu que ha exercit d'escola de formació i socialització política a molts independentistes, que han militat en casals, entitats i plataformes en defensa de la llengua i la cultura, que han participat -estelada en mà- en festes, concerts, campanyes i manifestacions de calendari, que han reivindicat les seleccions nacionals i que s'han organitzat políticament i que, a falta de mitjans propis, han utilitzat tot tipus de suports comunicatius, l'últim d'ells el virtual - web's i blocs- com a mitjà per fer-se presents i competir per l'imaginari. Tot això i més ens ho explica amb detall Roger Buch a L'esquerra Independentista avui, llibre fonamental per conèixer la teranyina independentista. Amb la pregunta de si tots els independentistes estan a ERC com a excusa, l'autor, politòleg i bon coneixedor d'aquest espai ens presenta un complet mapa d'organitzacions desconegudes pel gran públic, com Endavant, MDT, Maulets i la mateixa CUP, la seva configuració, característiques, capacitat d'incidència, així com les diferències territorials i les competències amb ERC i les JERC. L'encert del llibre és no quedar-se només amb les organitzacions polítiques i endinsar-se en les diverses expressions simbòliques culturals, socials, musicals i esportives associades a l'independentisme, que, segons l'autor, "tot i no formar part de la política estricta, estarien directament implicats en la cultura identitària del catalanisme radical". L'esquerra Independentista avui és un treball interessant i necessari, que ensenya i descriu, però que malauradament assaja poc. Davant la hipòtesi de si l'independentisme seguiria la constant de ser l'etapa juvenil del catalanisme, l'autor et deixa amb la mel als llavis insinuant -sense aprofundir- que la tendència s'està invertint i que els perímetres de l'independentisme i el catalanisme s'apropen cada cop més.

El segon dels factors a tenir en compte -entre molts d'altres, evidentment- té a veure amb un model en crisi, el paradigma per antonomàsia del catalanisme polític, el de la recerca de l'encaix diferenciat amb una Espanya que no vol, no entén o es fa l'orni. Mostra d'aquesta crisi són les declaracions de l'expresident Maragall, afirmant sentir-se traït pel president Zapatero, a priori el que faria possible, o almenys creïble, la idea d'una altra Espanya. I en certa manera, d'aquesta decepció i crisi va el llibre Catalunya sota Espanya, l'opressió nacional en democràcia, un títol més propi de l'independentisme marxista que d'algú que ha estat conseller nacional de CDC. La línia argumental del llibre parteix de la base que durant el segle XX espanyols i catalans s'han aliat per defensar interessos comuns, com l'atenuació del poder militar, la recuperació de la democràcia i la integració a Europa, però que ara els interessos nacionals d'uns i altres no només xoquen sinó que sumen zero. L'autor, si bé avisa que tot plegat només pot acabar amb l'assimilació de Catalunya, amb la configuració d'un estat plurinacional de debò o bé amb la independència formal, es posiciona clarament a favor de la darrera proposta. De fet, el llibre és un argumentari de motius pels quals es fa impossible que un Estat que és profundament uninacional es faci plurinacional, i ho mostra a través de dades i de lleis, però també de l'experiència vital de seure's com a vocal del Consell General del Poder Judicial, experiència que deu marcar, a tenor de la contundència que mostra l'autor. Alfons López Tena vindria a ser el Xavier Rubert de Ventós del centre dreta català, en el sentit que ambdós han caigut del cavall quan han conegut per dins les elits de l'Espanya central. Frases com " ja no és pedagogia el que cal, s'ha revelat una via morta, ja no és l'entesa del convenciment sinó la garantia que només dóna el poder propi" o bé "la nació espanyola no ha guanyat, la nació catalana no ha perdut, el present és obert, el futur és nostre", poden ser símptomes d'un canvi en la trajectòria del catalanisme polític. I ho són no tant pel que diuen sinó pel qui ho diu -un prohom del catalanisme conservador- i com ho diu -amb rigor. O, per ser més prudents, representa la fi d'un tabú, el de parlar d'independència sense que tremolin les parets.