Una altra memòria històrica

El silenci de les campanes

Jordi Albertí

Proa

423 pàgines. 23 euros

No hi ha dubte que el paper de la qüestió religiosa en la Guerra Civil de 1936-1939 segueix atraient l'interès dels lectors. Ja sigui per conèixer la implicació de la jerarquia en el que ells mateixos van denominar Cruzada, que autors com Hilari Raguer han explicat amb precisió; ja sigui per valorar l'assassinat de molts religiosos en el bàndol republicà, la presència pública de l'església catòlica en el conflicte segueix sent present. Una presència que alguns processos de beatificació tornen a posar regularment sobre la taula, i que reobren el debat públic sobre aquells fets.

El llibre de Jordi Albertí entra de ple en aquest context, amb l'objectiu d'explicar com i per què es va produir el que qualifica com a "persecució religiosa" durant la Guerra Civil a la Catalunya republicana. Una intenció lloable, però que en el tractament d'aquesta obra sembla més vinculada a lícites preocupacions morals que no pas a una veritable anàlisi historiogràfica. De fet, no som davant d'un llibre de recerca, sinó d'una obra de síntesi que aprofita el que hores d'ara ja sabem per fer una llarga descripció en què es ressegueixen múltiples casos concrets dels més de dos mil religiosos assassinats o de la destrucció d'esglésies i del patrimoni eclesiàstic. No s'escapa a ningú que la qüestió és delicada i que el contrast d'informacions és difícil. Tanmateix, això no hauria d'haver eximit d'una revisió crítica de la bibliografia utilitzada, especialment dels martirologis publicats en plena postguerra, temps de passar comptes, un clima poc propici per al contrast reposat.

El llibre, majoritàriament descriptiu, també vol aproximar-se a trobar explicacions dels fets, però sobretot es mostra molt preocupat per demostrar que les accions violentes contra tot allò que tenia un aire capellanesc era el resultat d'una acció ben planificada. És a dir, que el mot "incontrolats" no s'escau als qui van protagonitzar molts dels actes violents. Francament, de la lectura del llibre no es pot extreure aquesta conclusió, i la varietat de situacions, el pes de les dinàmiques locals, i fins i tot les disputes personals al sí de les comunitats fan molt difícil sostenir aquest tipus d'argumentacions. El que sí és cert és que tot el que tenia a veure amb la religió catòlica va esdevenir mal vist en l'agitada i contradictòria dinàmica dels primers mesos d'una guerra que convivia amb una revolució. També passava el mateix amb tot el que semblava burgès, fins i tot la vestimenta o formes de salutació que apareixien com a excessivament formals. En la lògica revolucionària les empreses eren útils i essent col·lectivitzades esdevenien obres de la justícia social. En canvi, les esglésies esdevenien un símbol hostil, i a més inútil. Per això les destruïen, com durant la Setmana Tràgica. La pregunta fonamental no és si els qui ho feien estaven més o menys organitzats, sinó perquè ho feien, perquè identificaven l'església com a una instància contrària.

De tota manera, fa l'efecte que el principal interès de l'obra és participar d'un debat més polític que historiogràfic, que no és altre que el de l'anomenada "memòria històrica". En les darreres pàgines l'autor ho afirma amb tota claredat. "Crec que és arribada l'hora que la nostra societat assumeixi els crims de la persecució religiosa com a part de la nostra història, com a part de la història de l'etapa republicana. No pas per desprestigiar-la. Sinó per mesurar-la sense enganys ni llacunes. Per aconseguir recuperar una memòria històrica de 360 graus". Des de la perspectiva històrica aquesta afirmació és una obvietat, i naturalment cal explicar totes les violències que es van desencadenar en aquells anys, i també en els posteriors. Senzillament perquè la violència -agradi o no- ha tingut un paper bàsic en la vida social contemporània -no únicament al nostre país- i ara no es tracta de reivindicar qui té més morts, sinó d'entendre per què es produïa. Però per fer aquesta reivindicació calia escriure un llibre?