Lletra d'himne

El país té una sèrie de temes que es comenten periòdicament per passar l'estona: la reforma del Senat, la llei electoral i l'himne nacional espanyol que, com tothom sap, és mut, sense lletra. Aquesta característica singularíssima, que, si fóssim francesos, anglesos, alemanys o italians, hauríem elevat a la categoria de virtut de fa molt de temps, resulta que preocupa periòdicament no se sap ben bé a qui i se'n comença a discutir fins que la xarxa en va plena. Durant molts anys jo vaig pensar que sí que en tenia, de lletra, aquest pobre i dissortat himne. A l'Escola Italiana de Sarrià -dècada dels 60- ens feien aprendre aquella que feia "¡Viva España! Alzad los brazos, hijos del pueblo español...". El cantàvem a final de curs, després del Fratelli d'Italia de Mameli, mentre les dues banderes, la "tricolore" i la "rojigualda", pujaven per les astes del pati, nosaltres en perfecta formació de squadristi (això ho vaig descrobrir després, de la mà de Fellini). Doncs bé, aquella lletra no era l'oficial, sinó un recurs servit per don José María Pemán, molt útil, ja que alguna cosa havíem de fer aquells nens davant els pares i les autoritats consolars dempeus amb posat patriòtic.

En realitat, no tenir lletra a l'himne és un avantatge: no te l'has d'aprendre. Fins i tot és un aventatge no tenir himne. Perquè, de fet, no en tenim. La Marxa Real és això, una marxa d'un regiment d'infanteria, els Granaderos del Rey, que al segle XVIII es va fer molt popular i Carles III va elevar a la categoria de Marxa d'Honor fins que, entrat el segle XX, el Maestro don Bartolomé Pérez Casas, del cos d'Alabarders Reials, en va fixar la partitura i els seus hereus van cobrar drets fins al 1997. ¿Com ha de tenir lletra una marxa? ¿A sobre de bufar i desfilar marcialment els pobres soldats encara haurien de cantar? No sé perquè tot plegat em recorda aquella memorable escena de Woody Allen tocant el violoncel a la banda.