Relats / retrats

El ramader George Terrell havia estat un dels primers colons de la petita població de True. El 1877 va comprar 3.000 acres de terreny. En pocs anys, aquelles remotes terres de l'Estat de Texas es van omplir de famílies emprenedores, comerciants, un mestre, un ferrer, un metge, fins i tot el pastor de l'Església. Des de la seva casa de la pradera, Terrell va veure arribar el ferrocarril, encara que aquest passava de llarg, ja que True no tenia estació, però sí Loving, un poblet de tan sols 350 habitants, a un tret de pedra.

Fundada per Oliver Loving, després de guanyar la terra als comanxes, aquell enclavament de l'Oest Americà va aconseguir amb els anys esquivar l'oblit gràcies a una tradició romàntica: quan s'acosta el dia de Sant Valentí, l'estafeta de correus rep desenes de sacs de cartes i postals que són reenviades a innombrables destinacions de tot el món amb el mata-segells de Loving ben visible. Avui, les terres que uneixen els pobles True i Loving són plenes de tombes i cases completament customitzades, com a testimoni del veritable amor que senten els seus habitants per aquests paratges del comtat de l'estrella solitària.

Bernadó sembla dir-nos que l'arquitectura d'una ciutat, les històries que neixen en ella, és estètica

Aquesta és una de les històries que relata i retrata el fotògraf Jordi Bernadó (Lleida, 1966). True Loving (2002-2006) és el títol del seu últim treball, que pren com a punt de partida topònims o històries aparentment inversemblants per donar una visió entre desencantadora i pintoresca del somni americà. L'obra de Bernadó és una reflexió crítica sobre l'arquitectura, l'urbanisme i la transformació de la ciutat contemporània en la nova era global. Així, no és estrany que una de les narracions que compon amb la seva càmera porti per títol ¿Vam aprendre de Las Vegas?, en al·lusió al llibre de Venturi, Izenour i Scott Brown sobre la simbologia de la forma arquitectònica prenent com a base l'Strip de l'apoteosi de la ciutat del desert, la ciutat/casino més famosa del món. Bernadó es pregunta, a partir de les fotografies de la petita ciutat texana de Paradise, en el seu moment molt populosa i que avui a penes té mil habitants, si els anuncis que destaquen sobre el fons lleig d'una arquitectura neutralment moderna són els edificis, o si, per contra, són els edificis els que fan l'anunci. Una altra llegenda fa referència a una curiosa construcció de Detroit, que a principis del segle XX va ser l'hotel més alt del món. Des de 1986, Hotel Cadillac és un edifici patètic i atrotinat, "un monument esventrellat de l'ambició americana".

Com Wim Wenders, el fotògraf descobreix el mite en altres latituds de l'Amèrica profunda: hi ha un París, un Atenes i un Tòquio de postal a Texas; una Roma a Illinois i un Bagdad (!) a Pennsilvània. Les reconeixem gràcies a la proliferació de rètols, tanques publicitàries i textos que ofereixen "Noies Boniques" i el "Paradís". Bernadó usa el color, un format panoràmic o el gran angular i l'estil documental. És el seu segell. Des de 1993, quan va fer la primera sèrie fotogràfica sobre Berlín i la seva transformació urbana després de la caiguda del mur, cada nou projecte ha contemplat el format llibre com una aportació complementària. Un any després, a la sèrie Atlanta, va demostrar que l'"espurna de la vida" de la ciutat de la Coca-Cola no era més que un eslògan. El més irònic City City World World (1996-2004) va marcar definitivament un estil personal, fins arribar a certa desconstrucció del vernacular, a True Loving. Una selecció d'aquests treballs s'exhibeix fins al 24 de juny a La Panera de Lleida.

Amb el seu treball, Bernadó sembla dir-nos que l'arquitectura d'una ciutat, les històries que neixen en ella (la vida mateixa), és estètica, ja que les seves formes consoladores es dirigeixen únicament a l'aparença, al sentit, a l'error, a la nostàlgia, a la il·lusió. A la utopia. I l'art és lleial a aquesta veritat, precisament en la seva falsedat. Una protecció contra el terrible: l'absència de memòria.

Jordi Bernadó

Centre d'Art La Panera. Pl. de la Panera, 2. Lleida.

Fins al 24 de juny