Epifanies de Gracq

Hom ha de meravellar-se en veure que l'editorial Quaderns Crema encara té esma per publicar grans clàssics de tots els temps, inclosos aquells escriptors que encara viuen, però amb una edat que els ha convertit en vivents clàssics. Quan un s'adona que grans cases editores de Barcelona han abdicat la publicació de traduccions catalanes del llegat literari del nostre continent, consola veure que Jaume Vallcorba -segurament l'editor més culte del panorama català contemporani- encara lliura al mercat obres d'una tal envergadura com la Vida de Samuel Johnson, en castellà (Acantilado, 2007), o com aquesta deliciosa obreta de què parlem avui, Les aigües estretes, de Julien Gracq (nascut l'any 1910), un dels més grans valors de la literatura francesa dels nostres dies. La novel·la, si es pot dir així, és petita, però d'una categoria extraordinària, començant per la cosa que més ha preocupat Gracq al llarg de la seva llarga vida: la qüestió de l'estil. En aquest sentit, afanyem-nos a felicitar el traductor, Ramon Girbau, el qual -encara que escriu "alçada" on hauria d'escriure "altura", i deixa anar un estrambòtic esperit ("espèrit", a la pàgina 43)- ha transformat en llengua catalana allò essencial de la versió francesa original del llibre: el ritme de la prosa. Encara hi ha escriptors que es pensen que el ritme és una cosa que afecta només a la poesia, quan és tan essencial en la prosa, o encara més per amor de subtilitat, que en les línies versificades. L'eurítmia, catalans, l'eurítmia!

"La memòria, en Gracq, funciona d'una altra manera que en la literatura proustiana"

Aquesta és, doncs, la primera cosa de valor del llibret de Julien Gracq. Però hi ha dos elements remarcables més en aquest llibre. D'una banda, Gracq hi fa un exercici d'inserció en la tradició literària que més el va influir, i esmenta, entreviats en la textura, les obres i la influència del Balzac de Les Chouans, la d'Edgar Allan Poe de Philosophy of Composition -però també de La casa Usher i encara d'altres narracions-, la de Valéry -del qual Gracq va heretar aquesta mania per la perfecció sintàctica-, i també la de Nerval, Rimbaud, Wagner, Thomas de Quincey, Bachelard... i la dels quadres de Vermeer.

Aquesta darrera petja en el llibret de Julien ens fa pensar, de continent, en el paper que Proust -la recerca del qual sembla tota ella generada per la famosa Vista de Delft del pintor dels Països Baixos- podria haver jugat en aquesta novel·leta. Però en aquest punt cal fer una consideració cabdal per ben entendre l'univers de Gracq i allò que més l'ha preocupat quan s'ha posat a escriure, fossin novel·les, assaigs o temptatives. El fet és que el lloc de la memòria, en Gracq, funciona de tota una altra manera que en la literatura proustiana. Allà on Proust remet a qualsevol objecte -pot ser una llamborda desigual en un pati de París- amb la intenció d'anar a parar a la densa subjectivitat que l'autor s'ha forjat amb els anys, allà Gracq eleva la categoria de l'objecte mateix per convertir-lo més en una gloriosa evocació de les coses, que del subjecte que recorda.

Tot passa al voltant del riu Evre -"És així que la petita vall dorment de l'Evre, afluent menor i desconegut del Loira que desemboca en el riu a cinc-cents metres de Saint-Florent, delimita en el paisatge dels meus primers anys una regió privilegiada"-, però res de les aigües estretes d'aquest rierol no es dissol ni es difumina pels efectes d'una memòria revifada ni es converteix en una teofania memorial, com passa amb Proust, sinó que tot s'hi converteix en una epifania, com les que trobem sovint, a tall d'exemple, en l'obra d'un autor que Gracq no esmenta, Joyce. Així ho explica l'autor mateix: "El nom de Proust està lligat a la resurrecció d'un fragment abolit del passat gràcies al retrobament d'un objecte. Tanmateix, aquest desencadenament, mitjançant el record, d'un geni presoner de la matèria ... em sembla més aviat, i força més sovint que en el cas del quietisme de la il·luminació proustiana, el motor i el principi d'una fuga alegre i febril: en contacte amb la seva espurna revifada, les imatges estimades i llargament enfosquides ... s'inflamen i s'encenen mútuament". Això remet més aviat a Baudelaire, Les flors del mal, IV: "els perfums, els colors i els sorolls es responen", i, com sembla clar, molt poc a Marcel Proust.

Vet-ho aquí: força influït pel ja esmentat Bachelard, Julien Gracq va escriure aquestes pàgines prodigioses per revelar i donar vida, per camí literari, a allò que, de fet, ja en posseeix per si mateix, per sempre i per a tothom: "tot el que té el color del somni és per naturalesa profètic i girat cap al futur". Allà on hi havia, en Proust, utilització dels objectes per a la construcció del gruix de l'individu, hi ha en Gracq una il·luminació de signe rimbaldià: emergència pura de la matèria, epifania, reinici fastuós i sonor de les coses existents de sempre.