L'altra cara dels festivals

Del no res a la saturació en poc més de sis anys. Aquesta ha estat l'accelerada implantació a Espanya dels festivals de música moderna. Quines són les raons que han produït aquest sobtat creixement de festivals? Quines conseqüències comporta? Quin futur es pot aventurar a aquest creixement exponencial? El camí és lliure per fer hipòtesis.

Els primers festivals de música popular que es van fer a Espanya, al marge dels Canet, van ser l'Esparrago Rock, el BAM, el Festival de Benicàssim i el Sónar. Menys el primer, la resta continuen actius i dos d'ells, el de Benicàssim i el Sónar, s'han convertit en referents internacionals. Potser la seva bona marxa -precisament els festivals que menys conseqüències negatives han provocat i als quals el desaparegut Doctor Music va plantar competència entre el 1996 i el 1998-, ha afavorit l'aparició de la resta, entre d'altres raons perquè un festival va ser contemplat per les administracions com la manera més eficient i ràpida de promoure la localitat que l'acull. Barcelona és una ciutat important, però el Sonar ha ajudat no només a situar-la al mapa cultural d'Europa, sinó que a més produeix anualment uns ingressos gens menyspreables. De Benicàssim només es pot dir que fa 14 anys únicament les famílies madrilenyes que anaven a estiuejar coneixien la seva existència. Ara ja és una de les ciutats musicals per antonomàsia... al Regne Unit. Aquesta és una de les raons que ha afavorit l'aparició dels festivals: la promoció turística.

El resultat d'aquesta febre promocional, que és en la base de molts festivals d'estiu que se celebren a localitats turístiques catalanes, està provocant una dislocació del mercat força perillosa. En primer lloc, la programació festivalera va en detriment de la programació quotidiana, de manera que, per exemple, els aficionats al pop i rock independent a Barcelona veuen com els concerts d'aquest estil desapareixen de la cartellera mesos abans i després dels festivals.

Les grans perjudicades són les sales de concerts. És clar que dues de les més importants, Razzmatazz i Apolo, a Barcelona, estan vinculades directa o indirectament a festivals, Summercase i Primavera Sound, respectivament. Un altre perjudicat és el públic, ja que, qüestions d'oci al marge, no hi ha dubte que és millor escoltar un concert en condicions que no pas un rere l'altre en jornades maratonianes on els grups fan actuacions més curtes que les que ofereixen a les sales.

I els artistes són els grans beneficiats d'aquesta política festivalera. Cobren més per actuar menys, una curiosa inversió dels criteris econòmics del nostre mercat. Com que hi ha més competència entre festivals, els grups només han d'esperar a veure qui els paga més. I únicament per actuar una hora en lloc de l'habitual hora i mitja de la sala de concerts. Per arrodonir-ho, la concentració d'oferta es fa a l'estiu, de manera que la resta de l'any es converteix en una espera de la temporada central.

Com acostuma a passar, entre el desert i l'exuberància no hem sabut trobar el punt mig. S'ha d'esperar que el temps, que deixarà pel camí més d'un festival, posi les coses a lloc. Cal, però, que en aquest procés les sales de concerts no morin per falta de concerts.