"Ja no ens fa por parlar de debilitats"

Després de tres anys de silenci, el grup Els Pets ha editat una nova col·lecció de pop intemporal amb una dotzena de noves cançons. El trio de Constantí mostra en Com anar al cel i tornar, el seu onzè disc, la mesura atorgada pels anys mitjançant cançons pausades que reflecteixen un món en el qual l'acné és un mer record de quan un va ser jove.

Pregunta. Per què es fa un nou disc?

Joan Reig. Una mica per tot, perquè necessites explicar noves coses, perquè hi ha un públic, una discogràfica, perquè necessites renovar-te....

Lluís Gavaldà. Feia tres anys que no editàvem i teníem ganes de fer cançons. Quan acabes de fer un disc no tens ganes de tornar a pensar en un altre, fins i tot creus que mai més et tornarà a sortir una cançó, però acaben sortint. S'han donat condicionants per al disc, vaig estar un any fent rehabilitació d'un dit i hi ha hagut un canvi d'hàbits relacionats amb la paternitat. He compost en situacions i horaris que mai abans m'havien servit, perquè jo era molt artista i només treballava de nit.

Gavaldà: "em nego a pensar que els joves només volen escoltar temes intrascendents"

P. Són aficionats a treballar al voltant d'una idea central en els seus discos. L'amor és la d'aquest elapé?

Reig. Ho vam parlar bastant en Lluís i jo, i la intenció del disc era fer cançons sobre les relacions afectives, sobre l'afecte en general, en les seves diverses manifestacions. Volíem que hi haguessin lletres sobre l'amor en parella, però també sobre l'odi, la soledat, el rancor cap a l'ex parella, l'amor cap a tu mateix, com la cançó XL ...

Gavaldà. Volíem que fos ampli en el ventall de sentiments, però també en les èpoques que refereix de la vida, abraçant des del naixement (Valset) , fins a la mort en un suïcidi per amor (Faig saber) .

P. Parlen dels sentiments i de l'amor, però no en clau d'amor anhelat, sinó d'amor ja viscut, sobre el qual ja es té perspectiva.

Gavaldà. La cançó que dóna títol al disc és precisament això, la visió d'una persona amb bagatge emocional que veu com l'experiència li dicta que la seva relació, malgrat que li van prometre que seria eterna, està en aquest punt que li fa pressentir que ja res serà com abans. Ja has estat al cel i ara toca tornar a la terra. És un disc d'amor però no d'amor bonic i romàntic. Hi ha alguna cançó d'amor en plenitud, Balada d'amor 398, alguna cosa d'amor fugisser adolescent, Hola i adéu, però no constitueixen la pauta del disc. És també un disc de debilitats, perquè ja no ens fa por parlar de debilitats, La de qui assumeix que és poc atractiu i sap que l'única manera d'estar al costat de la persona estimada consisteix a perseguir-la i olorar els seus cabells quan s'atura en un semàfor, la de la jove que no accepta el seu cos... Les debilitats no només no ens avergonyeixen, sinó que a més ajuden a ser creïble, perquè la gent pot veure que se t'acudeixen coses la mar d'humanes.

P. En certa manera és un disc de quarentons.

Reig. És un disc de quarantons perquè nosaltres en som i ens passen coses pròpies dels quarentons . A mi se'm va morir la meva mare el juny i a Lluís li ha nascut un fill. Estem en un punt en què els de davant cauen i els de darrere vénen empenyent. Aquesta sensació fa 10 anys no la teníem.

P. I en Lluís va dir que no faria cançons sobre el seu fill Gavaldà. Ho vaig dir, sí. Però estava a casa pensant sobre què escriure i veia un bolquer o sentia un plor o el riure del nadó. Què pretenia? Negar l'evidència? Com que les cançons paternals solen ser bavoses i no han deixat gaires clàssics, m'ho vaig prendre amb un punt de broma i humor i vaig compondre Valset.

P. Però se suposa que són un grup juvenil i que la seva base de públic no està perquè li parlin de fills o de la mort.

Reig. Aquesta preocupació per temes que aparentment no toquen ens ve de lluny, perquè La mort em veu a buscar era una cançó de Brut natural que ja entrava en coses que no eren típicament juvenils.

Gavaldà. Quan fas cançons t'has d'abstreure dels fans, has de fer el que et demana el cos. A més, crec que som un grup que arriba a diverses generacions. Abans els pares esperaven fora, ara entren als teatres a veure'ns i no saps qui ha convençut a qui, si el pare al fill o viceversa. Tenim joves, això és bona notícia perquè renovem públic, però també hi ha gent de més edat. A més, em nego a pensar que els joves només volen escoltar temes intranscendents.

P. Què és el que més costa en compondre una lletra?

Gavaldà. El gran repte és la síntesi. Una lletra és aconseguir una síntesi del que vull dir. Vull explicar alguna cosa en poc espai, però vull explicar tot el que penso, a vegades n'hi ha prou amb una paraula que indueix tot un pensament. Aquesta síntesi és la que em costa. Començo amb molt text i vaig podant. Fujo de l'artificiós, perquè busco que qui les llegeixi pensi "ostres, això em passa a mi" .

P. La meitat del disc el componen balades i mitjos temps

Gavaldà. Jo crec que es deu al fet que ja hem superat la por que abans teníem de fer un disc massa tranquil. Des de Sol ja ens hem lliurat d'aquest complex.

P. El nord-americà Brad Jones ha tornat a ser el seu productor. Quines pautes li van donar?

Gavaldà. Brad em va fer la gran la pregunta: quin disc vols fer amb les cançons que has compost? Això t'obliga a pensar. I la idea va ser fer un disc molt ric en arranjaments però molt cru en producció. És el que hem fet. No hi ha trucs d'estudi, ni efectes estranys, ni massa segones veus. En canvi, en els arranjaments hi ha mandolines, cordes, oboès, corns anglesos i fins i tot una cançó que dura sis minuts.

P. I la portada? És la primera vegada que no treballen amb els germans Romero.

Gavaldà. L'estudi de Grangel se'ns hi va posar bé. És una portada amb història. El cotxe és una metàfora del món de la parella. La matrícula del cotxe és el número de la balada d'amor del disc: en la seva lletra hi figuren dues quantitats que sumades donen 398.