Allò que es perd, allò que es guanya

Antologia de la poesia russa

Guillem Nadal

Edició bilingüe a cura de Gerard

Adrover Thomàs,

Editorial Moll

606 pàgines. 30 euros

No sabríem viure sense les traduccions, de tantes com són les nostres mancances, la ignorància obligada de tantes llengües i cultures. La poesia russa té algunes antologies en català, i alguns autors del XX traduïts (Nin, Payarols, Vidal, Güell...) però les llacunes encara són molt importants.

Guillem Nadal (Palma, 1911-Zuric, 1976), diplomàtic, poeta, home de l'Europa il·lustrada, enamorat de la literatura russa, confegí per a l'editorial Moll una antologia amb les seves traduccions del rus el 1981. Nadal sempre havia mantingut lligams intellectuals amb el món cultural mallorquí i català. Ara aquelles traduccions i d'altres no publicades, amb notes i els textos originals, s'apleguen en aquest impressionant volum. S'hi recullen poemes de Puixkin, Lermontov, Tolstoi, Polonski, Fet, Briússov, Blok, Akhmàtova, Pasternak, Maiakovski, Ivànov, Iessenin i Ievtuxenko, amb clara preponderància en la tria de Puixkin, Akhmàtova i Iessenin. Nadal hi va treballar per gust, de manera intermitent, de vegades sense revisar o comprovar, o sense concloure les traduccions. El resultat, interessant com és, té aquest gust agredolç de la provisionalitat, de la perfectibilitat, però no deixa de ser, en alguns moments, una llum opaca i captivadora al fons de tota una riquesa literària que ignorem.

Dels fragments d'Eugeni Oneguin, per exemple, la lletra de Tatiana al tercer capítol, que entenc com una bellíssima mostra d'un lliurament amorós total, desesperat, no acaba de rutllar per l'intent, confessadament a mig bastir, de trobar una estructura mètrica uniforme; mentre que els dos fragments que Nadal tradueix del capítol cinquè, Hivern, em semblen molt més acabats, rodons. Un dels problemes de part d'aquestes traduccions és aquest intent de conservar a la versió catalana una mètrica i una rima que, sovint, són feixugues, perquè abusen d'una hipèrbaton excessiva o falquen la rima en formes simples del perfet que claven amb massa duresa el ritme del vers al final de ratlla.

Però hi ha també els moments en què Nadal retroba un feliç aire descriptiu, pròxim a les influències noucentistes, que recorda l'obra d'un seu altre company de diplomàcies: el pulcríssim i oblidat Agelet i Garriga. "Vet aquí la benaurança estúpida | amb les blanques finestres al jardí. | Pel safareig, com un cigne de púrpura, | neda tranquil·la la posta de sol", comença un poema d'Iessenin del 1918. I la bondat dels suggeriments es manté, enlluernadora, en un poema molt més tardà, de 1965, de Pasternak: "I allí on s'ajunten els somnis | no ens portà res de diferent. | Sols vèiem una cosa, mes tenia | la força que té el trenc de primavera". Com gairebé totes les antologies, doncs, un volum per espigolar, a poc a poc, i salvar-ne els miralls que han arribat multiplicant la llum.