De l'estridència a l'harmonia

Rosa Queralt ha definit l'obra de Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948) com a "vocacionalment anti-estil", una característica, d'altra banda, pròpia de molts pintors de la seva generació, de José Maria Sicília a Ferran García Sevilla. L'anti-estil acaba portant inevitablement a quasi tots els estils -dins del políticament acceptable-, a les cites i versions d'altres autors, i a l'eclecticisme. Mantenir un bon nivell de qualitat, i de credibilitat, en l'esmentada heterodòxia és tot un art i val a dir que en aquest aspecte Campano -Premio Nacional de Artes Plásticas del 1996- se'n surt airós.

La pintura que parla de pintura no és únicament patrimoni dels temps moderns i postmoderns, és un fenomen que ja existia, com a mínim, a l'època del renaixement i el barroc. Rubens ja feia versions de Tiziano molt abans que el quadrat blanc sobre blanc de Malevitx envaís les teles de tants i tants pintors contemporanis. Però potser cal diferenciar una cita d'una versió i, sobretot, d'una còpia. De còpies també se n'han fet sempre, però siguin de qui sigui no tenen cap interès, més enllà del simple fet testimonial.

L'obra dels darrers tres anys de Campano passa de l'esclat del color a la invasió total del blanc

A la galeria Carles Taché, Campano mostra l'evolució dels darrers tres anys que passa de l'esclat del color de les obres de 2005, com ara Orange Vert, a la total invasió del blanc de Calvario, en una clara i obligada referència a Malevitx. Però si sota el blanc radical de Malevitx només hi ha blanc, pur i absolut, a sota els olis de Campano, que no defugen per res l'esteticisme decoratiu, hi ha tapada molta història de la pintura posterior al radical i decisiu Malevitx, de Fautrier a Hans Hofmann, sense oblidar exemples vernacles com Hernández Mompó o, fins i tot, Ràfols Casamada. De totes formes, es poden diferenciar dues sèries que, tot i assemblar-se molt, acaben essent oposades: les peces pintades amb oli sobre tela i les que estan realitzades amb aquarel·la sobre paper de gran format, muntades sobre tela i bastidor. Aquestes darreres corresponen ja al 2007 i semblen ser l'arribada del procés de depuració de les primeres, per un camí diferent.

Als olis, l'evolució és gradual, Orange Vert o Encarna s'inscriuen en una abstracció d'arrel geomètrica que ho és, alhora, de l'expressionisme abstracte. A Pushkar o Casas quemadas, una tela que té molta presència gràcies al seu format, el color directe i estrident i la majoria de grafies inicials estan velades o, fins i tot, tapades, per grans superfícies de color blanc que les anul·len quasi del tot, en un sistema semblant al que utilitza Luis Gordillo: fins que el quadre no es deixa per bo, està subjecte a canvis i uns tapen els altres. La invasió del blanc als papers de Campano és total, però el procés per arribar-hi és tot un altre. Aquí ja no hi ha ni color ni grafies prèvies, sinó que l'artista aplica suaus taques d'aquarel·la que tenyeixen el paper, com si es tractés d'un teixit. Tampoc ja no hi ha res tapat, ni les rectificacions, ni els replantejaments que donaven la personalitat característica als olis anteriors, sinó el gest directe però estudiat, sotmès a la omnipresent fascinació per la subtilesa callada de la cal·ligrafia oriental.

Miguel Ángel Campano

Galeria Carles Taché

Consell de Cent, 290, Barcelona

Fins al 31 de maig