Nietzscheanisme d'esquerres

La força d'existir

Michel Onfray

Edicions de 1984

190 pàgines. 16,50 euros

Tot llegint aquest nou llibre del filòsof francès Michel Onfray (Argentan,1959), és molt fàcil establir quin és l'enemic contra el qual va dirigit, tot i que vagi canviant de denominació ("la moral jueu-cristiana", "l'ideal ascètic" o "la mitologia de la mancança"), però el que ja no és tan fàcil és determinar quins són, i sobretot el paper que hi juguen, els companys de viatge en aquest combat ancestral contra el ressentiment i el nihilisme. La voluntat d'aplegar en aquest text tot el periple biogràfic i bibliogràfic anterior contribueix a accentuar un efecte d'heterogeneïtat en els autors en els quals Onfray diu que s'inspira per elaborar el seu discurs. Nietzsche és, òbviament, la referència ineludible que s'invoca explícitament, encara que a vegades sembla haver-hi més fidelitat a l'esperit d'autors utilitaristes com John Stuart Mill. Així, es pressuposa sovint que som individus del tot lliures, o el lligam amb els altres és entès sobretot com la irradiació de benevolència que es genera de l'afirmació prèvia d'un mateix, sempre de dins cap enfora, en comptes de partir del descobriment d'allò que compartim necessàriament com a manifestacions d'una mateixa existència, que escapa al nostre control racional. Cal recordar, de fet, que el propi Nietzsche es burlava de l'utilitarisme tot dient que la felicitat és un invent dels anglesos, i que el considerava un corrent nihilista pel fet de ser massa calculador, a diferència dels homes "superiors i afirmatius", que serien espontanis i despreocupats. I per acabar-ho d'adobar, Onfray a vegades també recorre a autors amb diferències prou significatives com Stirner, Jaurès, Lefebvre o Foucault.

Al marge, però, de les disputes sobre la "paternitat", el més valuós de l'autor de La força d'existir és l'afany de reprendre i revitalitzar el que s'anomena "nietzscheanisme d'esquerres", segons el qual l'afirmació vital i la lluita per la justícia social no només no serien divergents, sinó que es retroalimentarien mútuament. El combat contra les injustícies seria, per tant, un efecte de l'alegria de viure que busca ser compartida, i no del ressentiment o l'enveja. Però la mentalitat que ha dominat tradicionalment a Occident ha tendit a oposar ambdues dimensions, proclamant, per exemple, que Epicur i Marx són del tot incompatibles.

Edicions de 1984 ja havia traduït al català un altre llibre d'Onfray, el Tractat d'Ateologia, i en castellà són nombroses les obres disponibles d'aquest autor, tot destacant-ne El vientre de los filósofos (a l'editorial R&B) o Antimanual de filosofía (a l'editorial Edaf).

En realitat el caràcter tan prolífic d'aquest autor (més de 30 llibres publicats quan encara no ha complert cinquanta anys), crida l'atenció i pot semblar fins i tot sospitós (de reiteració innecessària, per exemple). Però només faltaria que les cançons que més ens agraden només les poguéssim escoltar una sola vegada!