En un desert interior

Enlloc

Jaume Pont

Proa

67 pàgines. 12 euros

De vegades cal preguntar allà on no hi ha respostes, tenir la capacitat de pensar que el valor del coneixement està lligat a la interrogació més que no pas als resultats o solucions que n'obtenim o desitgem obtenir. També els escriptors acaben, sovint, en aquesta terra de ningú, la més eixorca, que, de fet, té poc a veure amb el pànic escènic de la bajanada que se sol anomenar "la pàgina en blanc". Enlloc, de Jaume Pont, n'és un bellíssim exemple, ple de giragonses inquietants a la recerca del sentit i de la possibilitat d'escriure -només modestament reconfortant en les solucions, però equànime en el desassossec de les troballes, de les solucions que ofereix al lector.

Jaume Pont (Lleida, 1947) té una llarga trajectòria com a crític i professor, va editar amb Joaquim Marco una antologia cabdal de la poesia catalana, La nova poesia catalana. Estudi i antologia (1980), i el 1989 va aplegar tota la poesia que havia publicat fins aleshores a Raó d'atzar (Poesia 1974-1989) . Després ha publicat Vol de cendres (1996) i Llibre de la frontera (2000), dos volums molt diferents entre ells. Vol de cendres és un punt àlgid de la poesia de Jaume Pont, una meditació lírica i existencial que agafa com a punt de partida la mort del pare, i que té un to d'acceptació de les incògnites de les nostres lleis biològiques i morals. Llibre de la frontera és una recreació literària sobre el que podia haver estat la poesia aràbiga lleidatana, una fórmula per interposar veus fictícies, allunyades, a la meditació sobre la persona i el món actual. Amb Enlloc , Pont s'enfronta a la inquietud del sentit amb les úniques eines que té: les literàries.

Els possibles referents (les persones, l'amor, el temps, la mort) no arriben a agafar cos en l'horitzó de les respostes, i els poemes no ho són mai "a partir de", ni "sobre". Són poemes que giren sobre ells mateixos buscant precisament ser una construcció literària capaç també de parlar-nos a nosaltres (autors, lectors) i de parlar sobre el món. El "naufragi en mar profunda", el "callat ocell", l'"enlloc/ningú" i els enormes recursos metafòrics de Pont són, fet i fet, un parèntesi per combatre la basarda del silenci. Hi ha sempre un altre (ho explica molt bé al poema d'aquest títol: L'altre) diferent d'aquell que "sap trobar la llum | dins una tina plena de paraules", i aquest altre és qui se sent contorbat pel "vent glaçat i la fruita amarga".

En l'escriptura despullada de Pont, la poesia és una manera autèntica d'aferrar-se a la capacitat de preguntar en uns temps en què la capacitat d'afirmar, d'assegurar o de garantir ha perdut tota connexió amb la veritat profunda. Amb algun moment que de vegades m'ha recordat fragments d'Edmond Jabés o de Salah Stétié, Pont estructura en tres parts el llibre, des del misteri i la incertesa fins a alguns indicis del món extern o del record a la tercera part, anomenada "aigües de l'aquí". Tot el llibre és, doncs, un intent de superació del silenci que ens llastra però que també ens obliga a veure la connexió amb la creació artística (l'assumpció de la literatura pròpia), la qual cosa serveix, si no de desllorigador, com a mínim de bàlsam en un moment en què escriure cara a cara amb la veritat no és gens fàcil.