Tintín i Astèrix, invitació al viatge

Aniversaris al Saló del Còmic. Cent anys del naixement d'Hergé, el creador de Tintín, i 80 del naixement -el 25 d'abril- d'Albert Uderzo, pare d'Astèrix i Obèlix. El primer hi té dedicat un cicle de conferències amb un grapat de bons especialistes, el segon rep un homentage en forma d'àlbum que es presenta aquest matí, Astèrix i el seus amics (Salvat), on els dos gals irreductibles se les tenen amb personatges sortits d'historietes de Zep, Milo Manara, David Lloyd, Loustal, Forges o Juanjo Guarnido, entre una nòmina de 30 dibuixants.

Tenen alguna cosa a veure Tintín i Astèrix? Cadascú a la seva manera, els dos ens feien viatjar lluny d'aquella Espanya encara no massa ben perfilada a la nostra consciència verge, però que la ràdio ens tenyia amb tota la gamma dels grisos: els fulletons ploraners de Guillermo Sautier Casasecas, la moralina sotmesa del Consultori de la senyora Francis o l'enyor infinit provocat per De España para los españoles, el programa de María Matilde Almendros dedicat a l'emigració espanyola (a casa no teníem televisió, de manera que els Chiripitifláuticos em falten). En aquell panorama immòbil, Tintín primer i uns anys després Astèrix, van obrir una finestra al món en quadricromia, perfectament ordenada, entenedora, amable, lluminosa. La línia clara: personatges ben siluetejats, colors vius, vinyeta neta, pàgines ben maquetades.

Els paisatges de la Loira i la Bretanya retratats a les històries no eren els que ens envoltaven: els camps ben treballats, els arbres civilitzadament arrenglerats, la vegetació ufanosa, cap construcció de totxo i uralita malmetent la línia de l'horitzó. Quan de nen vaig anar a França per primer cop -devia tenir sis o set anys-, vaig tenir la sensació que aquells camps endreçats i en plena producció que veia des de la finestreta del cotxe ja els coneixia, en tenia una noció instintiva que no podia venir-me d'enlloc més que del còmic, encara que aleshores ho ignorava. Vaig ser completament conscient d'això quan, anys més tard, voltava amb un amic, tintinòleg empedreït, per la frontera francobelga i un gasoliner, a qui vam preguntar per Moulinsart, ens va dir que no sabia on parava el castell del capità Haddock -és un dels de la Loira-, però que, en canvi, molt a prop d'allà quedava la petita població de Sartmoulin que havia donat nom, en acròstic, al castell i on es trobava una estació de tren, ja abandonada, que Hergé va reproduir a Les set boles de cristall. Efectivament, allà hi havia l'estació, enmig de la campagne francesa eterna: línia clara feta paisatge.

Vam viatjar molt amb Tintín i Astèrix. Amb el primer vam estar a llocs mítics: a Shangai, al Nepal, al Perú inca, a les illes del Pacífic, a la Lluna. El segon feia desplaçaments més domèstics: des de la Britànnia romanitzada i la Dinamarca vikinga fins a Egipte, tot passant per Roma i òbviament sense oblidar el tour de la Gàl·lia. Dos tipus de viatge molt diferents: tot allò que en el primer era missió i ascetisme -el recordo menjant en només dues ocasions: l' stoumpo a L'orella trencada i la schoukroute a L'estrella misteriosa-, en el segon era joie de vivre: indefectiblement el relat desembocava en el gran tiberi final del poblat a la llum de les estrelles, estereotip de l'amable vida de província francesa.

Tot allò que en el primer era descoberta del món seriosa i documentada, on Tintín més que un heroi d'acció és un territori de coneixement, en el segon es convertia en descripció minuciosa d'humor, gust per la picabaralla de poble -Louis de Funes i Tartarin de Tarascó no haurien desentonat gens en aquest poblat-, ridiculització sense pietat de les vanitats humanes -La zitzània n'és un monument perdurable-, cameos freqüents amb l'actualitat -els Beatles, Chirac-, etcètera. Dues maneres, finalment, de fer periodisme (no oblidem l'origen d'ambdós personatges a les revistes setmanals): un de gran abast internacional, com el de Kapuchinski, l'altre més interessat a posar la lupa en el món local, com Pla. Però finalment els dos acaben aixecant els localismes a categoria d'universalitat.

Tintín i Astèrix són universals, les xifres de difusió estratosfèriques així ho acrediten. Els seus viatges han estat veritables viatges d'aprenantatge pels seus lectors. Cal no oblidar-ho cada vegada que sentim la temptació de relegar les historietes a gènere menor.