La memòria interior

Bruguera representava la memòria interior, el consum domèstic, la mirada àcida i tendra alhora sobre les nostres misèries. El TioVivo i Pulgarcito arribaven a casa juntament amb el TBO cada dissabte a partir de mitjans dels anys 60. L'univers que desfilava per aquelles pàgines estava poblat de criatures com el doctor Franz de Copenhague -caricatura de l'enginyer Carles Buigas, "inventor" de la Font Màgica de Montjuïc i altres prodigis, germà del dibuixant-, Josetxu el Basc -amb txapela i vestit de Sant Fermí-, la constel·lació Coll -aquells cotxes descapotables que s'aixacaven pel darrera quan frenaven; aquells massai allargassats amb escuts i llances-, l'entranyable Família Ulisses i les seves accidentades sortides al camp, de costellada dominical. Classe mitjana, finalment: Don Pío, les germanes Gilda, Rigoberto Picaporte, Rompetechos. Hi havia també els professionals de pega: els investigadors privats Mortadelo i Filemón, el reporter Tribulete, Pepe Gotera i Otilio, "chapuzas a domicilio ", el botones Sacarino amb una càrrega de sàtira afilada sobre el món de l'oficina i tots els seus escaquejos. No hi faltaven morts de gana, com Carpanta o Doña Urraca, i nens trapella amb pare sortit del segle XIX, com els bessons Zipi i Zape.

Potser la millor síntesi d'aquest retrat social era la contraportada del TioVivo, aquella extraordinària 13, rue del Percebe, signada per Ibáñez, una delirant casa de pisos habitada per subjectes ben poc recomanables. Als baixos, un botiguer que intentava engatussar les senyores, encolomant-los productes caducats. A la porteria del costat, teraninyes baixant del sostre i la seva responsable fent sovint la bacaina. Al primer pis, un veterinari barrut i una pensió de mala mort amb mestressa dictadora. Al segon, un sastre que sempre trobava explicacions per les confeccions més estrafolàries. Al tercer, un lladre, escridassat a tota hora per la dona a causa del poc sentit pràctic dels seus furts. I a les golfes, un pobre diable dedicat en cos i ànima a esquivar els creditors plantats davant de la porta. I a la clavaguera, un veí molt digne i conscient dels seus drets d'inquilí.

Comèdia neorrealista, a la manera de Ferreri o Berlanga. Humor blanc, on la rialla venia provocada bàsicament per ficades de rem colossals: la majoria de les històries acabaven amb els disbauxats antiherois corrent al davant d'una multitud ofesa. També cert humor negre, un surrealisme difòs de matriu buñueliana. S'hi descobria també, molt soterradament, una crítica a l'endarreriment social, als prejudicis, a les poques ganes de treballar generals, a l'arbitrarietat del poder. Naturalment, cap cosa que pogués comprometre'n la publicació, però el retrat de la col·lectivitat que en resultava no deixava de ser demolidor: vividors, hipòcrites, tramposos, fatxendes, mandrosos i ignorants de tota mena fent carreres a veure qui la feia més grossa.

Finalment, els Simpson potser tampoc han inventat la sopa d'all.