Paròdies & esborranys

El lleó de Böcklin i sis contes més

Miquel de Palol

Pagès Editors.

I Premi 7lletres 2006. 139 pàgines

En tot just un any Miquel de Palol ha publicat una novel·la breu (Gallifa), una novel·la no tan breu (Un home vulgar), uns apunts sobre quatre patums poètiques que va visitar de jove (Dos poetes), una compilació de bromes a tres veus (Fot-li més, que encara són catalans) i el recull de contes que aquí ens ocupa, El lleó de Böcklin i sis contes més. Al marge de les reflexions sobre les possibilitats d'absorció anual que té el lector (català, belga o peruà) d'una oferta tan àmplia i variada d'un mateix autor (reflexions que deixem per a l'agent literària, els editors i l'autor), al crític li toca aquí de valorar si aquesta prolixitat és motiu d'alegria o símptoma d'apressament, megalomania o manca d'exigència. Havent llegit tres (i fullejat una) de les cinc novetats palolianes de l'any, no em queda cap dubte que, com a mínim a aquestes tres o quatre novetats, una temporada de repòs dins del calaix, una o dues relectures per aprofundir en el sentit dels textos i una o dues reescriptures per extreure'n formes més esmolades i potents els haurien estat molt bones aliades. Es tracta de llibres amb força virtuts germinals però amb una compartida desafecció pel detall, per la textura verbal i -sobretot- per dur fins al final la proposta apuntada. Palol sembla optar pel camí de l'escriptor que publica, més que pel de l'escriptor que escriu.

El lleó de Böcklin porta el subtítol de Set paròdies de gènere. Hi trobem relats on els instints primaris, el domjoanisme, la brutalitat del mite grec i bíblic, els casos extrems de psicòpates i nimfòmanes, la violència desfermada i la depredació sexual s'encabeixen en carcasses retòriques i marcs especulatius i culturalistes (Anaximandre, Böcklin, Atalanta). Aquesta conjunció de sexe, violència, marc llibresc i dissertació sàvia (sense passar per l'emoció, tal com és habitual en l'autor) es resol en aquests relats amb fortuna desigual. Quan s'hi imposa la força trasbalsadora de l'animalitat, la seducció i les pulsions d' eros i thanatos, emergeix el millor Palol: relats com La licàntropa, Dins la fosca o El lleó de Böcklin, enganxen i provoquen, il·luminen i alhora obren zones d'ombra, remouen i estripen hàbits i previsions. Són dignes de figurar en qualsevol antologia del gènere. Ara bé, quan s'hi imposa l'esquematisme del plànol i de la idea preconcebuda o bé la logorrea de la pornosofia recreativa, es destrempa l'interès del lector, que es veu immers en un món inversemblant i mecànic.

Miquel de Palol va deixar l'arquitectura per dedicar-se a l'escriptura, però en realitat mai no ha deixat de fer d'arquitecte: mai s'ha avingut a fer de manobre del maó humil de la paraula. Cadascun dels seus relats i cadascuna de les seves novel·les o assaigs forma part d'un projecte vastíssim. El lector que de moment no pot ni imaginar els murs ni les voltes d'aquesta inhòspita catedral inacabada, voldria tanmateix poder gaudir del tot de cadascuna de les pedres i de les estances que se li van posant al davant, al marge del suposat paper que puguin tenir en l'Obra, o més enllà dels valors afegits, més o menys sapiencials o culturalistes, amb què li arriben embolicats.