El senyor Oelze

Quina sort que els italians siguin tan germanòfils! Així, ara, jo, que admiro Gottfried Benn i no sé alemany, podré llegir les cartes apassionants que el poeta va escriure al seu amic Oelze durant més de vint anys.

Un senyor ben peculiar, el senyor Oelze. Ric industrial de Bremen -el seu avi havia comprat plantacions de canya de sucre a Jamaica i va fer fortuna com a importador de rom-, va tenir una educació britànica, es va llicenciar en dret a Londres i es va incorporar als negocis del seu pare. Sempre, però, va tenir el cuc de les arts, va publicar alguns assaigs i tocava el piano. Vestia elegantment, amb un clavell a la solapa, i el poeta li havia consultat a vegades qüestions d'indumentària, sobre corbates i colors que lliguen i que no. Explica Benn a Doble vida: "... el 1932 va entrar en la meva vida aquell senyor Oelze de Bremen que només he vist ocasionalment, que mai no m'ha visitat a casa meva; vaig procurar de respectar la seva reserva pel que fa a la vida privada, així com ell va respectar la meva. Va reeixir, però, a demostrar-me la seva estimació i a donar-me vitalitat gràcies a les seves cartes, i, en aquells anys, va omplir de bàlsam les meves ferides". Benn, que havia coquetejat amb el partit nazi, de seguida va caure en desgràcia, degut a la seva literatura expressionista i "degenerada" i va ser privat de fer vida literària. Metge dermatòleg, llavors, com ell mateix diu, es va "exiliar" a l'exèrcit. Va ser metge militar, dedicat a cuidar sífilis i purgacions dels soldats i a escriure per a ell mateix. I va ser el senyor Oelze, admirador fervent del poeta, qui, amb les seves cartes, va representar per a Benn tota la vida literària possible. Ell mateix diu: "L'ocasió de la seva primera visita -era un apassionat de la literatura- va ser un assaig meu titulat Goethe i les ciències naturals, aparegut l'abril del 1932 en la després famosa Neue Rundschau. D'aquella visita en va néixer una correspondència cada vegada més assídua, que avui deu comptar al menys dues mil cartes. Molt del que es llegeix en els meus últims llibres es troba en embrió en aquelles nostres converses, escrites sobre els fulls blaus que usàvem entre nosaltres".

Oelze va ser una benedicció per al poeta Gottfried Benn, que el va estimular

I si bé Benn exagera en el número de cartes -són exactament set-centes quaranta-nou- i també exagera pel que fa a l'escassetat de les seves trobades, la veritat és que la seva amistat estava fonamentada més en la intelligència que no en els sentiments. Benn es fa d'Oelze una imatge que li plau, "una síntesi entre Oxford i Atenes", ben allunyada del burgès alemany, i Oelze també es construeix la seva imatge de Benn. El mateix Benn escriu, parlant d'Oelze: "S'ha creat una imatge de mi molt precisa, i s'enfada de debò quan escric alguna cosa nova que no es correspon amb aquella imatge". Oelze considera a Benn el Goethe modern, el geni tràgic, el cervell despietat al qual deu el coneixement d'ell mateix i del seu temps.

El senyor Oelze, com sempre li deia Benn, va ser una benedicció per al poeta, que va trobar en ell un sparring intel·lectual a la seva alçada, que el va estimular, que va vetllar per ell i pel que escrivia. I un cop mort Benn, el 1956, durant els vint-i-dos anys que Oelze el va sobreviure, es va preocupar de subvencionar-ne edicions i d'escriure a la contra de qualsevol que gosés desvirtuar la seva imatge del poeta. Així, quan, el 1962, Hans Magnus Enzesberger, va liquidar els escrits autobiogràfics de Benn, dient que eren un exemple de "cinisme superficial", Oelze va atacar immediatament en defensa del seu amic desaparegut. Ell tenia de Benn una idea més alta: "...hi havia en ell una coherència tremenda, una unitat de gairebé monòtona grandesa, un principi interior al qual, ni un sol instant, mai no va renunciar. En això es fonamenta la singularitat de la seva obra, i no veig, en la literatura moderna, cap cas igual; en tot cas, hauríem de tornar als grans escriptors religiosos dels segles passats, com Agustí i Pascal".

El senyor Oelze va disposar, al seu testament, que només es podien publicar, si els hereus del poeta ho autoritzaven, les cartes de Benn, mai les seves. Ell, només n'havia estat l'estímul.

(He tret la meva informació del magnífic epíleg d'Amelia Valtolina a l'edició italiana d'Adelphi. A cadascú el que és seu.)