Món 'freak'

Freak' és un mot imprescindible en el lèxic de la cultura alternativa contemporània, però per trobar els seus orígens cal fer una mica d'arqueologia. Tampoc massa. El viatge s'inicia als Estats Units, a començaments del segle passat. Unes peculiars fires ambulants recorrien llavors tot el país amb el reclam comercial d'exhibir autèntics monstres. En realitat, eren persones amb alguna anomalia física que no tenien altra manera de guanyar-se la vida: treballar al circ o morir-se de gana pel rebuig social que provocaven. No hi havia més alternatives. Evidentment, el concepte de políticament correcte encara no havia nascut. Els hermafrodites Bobby Kork i Josephine Joseph, les siameses Daisy i Violet Hilton, la dona barbuda Grace Gilbert, els tors vivent Prince Randian o la noia ocell Elizabeth Green, entre d'altres, eren les estrelles d'aquells espectacles, convertits avui en ídols dels defensors de la cultura escombreries. Un desconegut Tod Browning, promotor d'aquestes fires i creador del personatge l'Hipnòtic Cadàver Vivent, va sol·licitar el servei dels últims vestigis d'aquest univers torbador per filmar la pel·lícula Freaks (1932), títol traduït ací com La parada dels monstres, un clàssic fundacional. Passat el temps, el terme ha perdut el significat primitiu, si bé el film de Browning ocupa un lloc principal en la iconografia friki. Actualment, per freak entenem un hiperaficionat, individus que converteixen els gustos que els obsessionen en el centre de la seva vida. De vegades, friki s'utilitza amb connotacions pejoratives com a sinònim de 'rar'. Això és degut al caràcter individualista dels freaks, que no sempre ho tenen fàcil per trobar amics que comparteixen les seves fal·leres. A més, el friki té certa tendència a constituir-se en autoritat i no accepta que es rebatin els seus judicis.

A Barcelona, gran part de l'oferta de productes pels 'frikis' es concentra als voltants de l'Arc del Triomf

El regnat dels 'fanzines' comença a veure's amenaçat per una tendència puntera i electrònica: els 'ezines'

El canvi de significat es va produir també als Estats Units. "Va ser als anys seixanta i coincideix amb el naixement del còmic underground a San Francisco", explica el periodista Jordi Costa, qui s'ha dedicat molts anys a estudiar diferents vessants de la cultura no oficial. Precisament, altra possible definició de freak o friki (catalanització del terme) incideix en això, en la persona que consumeix o genera cultura popular no mediatitzada per les institucions o els grans mitjans de comunicació amb un públic massiu sense espais per la diferència. Costa diu que aquesta reinvenció del frikisme, que guanya llavors trets transgressors i contraculturals, és paral·lela a la d'altres moviments reivindicatius. "La cultura freak abraça en aquella època qualsevol cosa que es troba fora de la societat establerta, forma part de l'impuls underground. Al mateix temps, una bona part de la comunitat afroamericana adopta el terme nigger, fins aleshores molt despectiu, com un emblema d'orgull. És el cas, per exemple, dels Panteres Negres".

Ara, aquest component contracultural i bohemi comença a desdibuixar-se, perquè el frikisme s'ha convertit en un fenomen de masses i l'etiqueta llueix cert prestigi. Fins i tot existeix el Dia de l'Orgull Friki, que se celebra el 25 de maig, una iniciativa bastant controvertida perquè té un aire massa convencional. "És una inversió del que significa ser freak , perquè subratlla els aspectes més pintorescos i menys transgressors. Fa poc em van convidar a la presentació d'una pel·lícula que es volia estrenar durant el Dia de l'Orgull Friki. Estava rodada amb cacauets que movien a mà. Era una mica patètic, perquè es veia que els autors volien fer una cosa freak de manera desesperada", lamenta Costa.

L'estadi final, l'actual, està marcat pel mercat, com tot. És una evolució lògica perquè els frikis són col·leccionistes que mai lamenten el que compren, sinó el que han deixat escapar. A Barcelona, gran part de l'oferta es concentra als voltants de l'Arc del Triomf, a l'anomenat triangle friki, els vèrtexs del qual coincideixen -tirant d'imaginació- amb tres botigues clàssiques: Norma Còmics (Passeig de Sant Joan, 9), Gigamesh (Ronda de Sant Pere, 53) i Freaks (Ali Bei, 10; carrer on també es troben altres comerços agermanats).

La mercadotècnia és impressionant: novel·les gràfiques, ninots de vinil d'edicions limitades, revistes especialitzades, illustracions originals, cartells de pel·lícules antigues, llibres, xapes, pins, dvds, clauers, fundes de plàstic per conservar els còmics i que no es malmetin per l'àcid de les caixes de cartró, productes dispars lligats a fites com el Senyor dels anells, La guerra de les galàxies o Star Trek, qualsevol cosa sorgida de la ment de Tim Burton... "El més interessant d'aquests termes de la cultura underground és que permeten veure la seva història. El problema es dona quan apareix el mercat, perquè llavors ens trobem davant de la seva mort. Però sempre hi ha substituts a l'espera", conclou Costa.

L'individualisme del freak autèntic ha trobat un aliat a Internet. Fins ara les publicacions de referència eren els fanzines, revistes amateurs temàtiques fetes per aficionats i dirigides a un públic minoritari. La fotocopiadora és imprescindible per tirar endavant aquestes edicions de baix cost. Són tan nombroses que al Saló del Còmic de Barcelona tenen un espai propi, però el seu regnat es veu amenaçat per una tendència puntera: els ezines , és a dir, els fanzines electrònics, similars als blogs. Encara manquen de sofisticació, però els veterans asseguren que són el futur. En aquest estat primigeni, els ezines s'ocupen de temes informàtics i s'han convertit en contenidors publicitaris, malgrat que això ja comença a ser història. Els ezines fan més lleugera la tasca d'edició i demanen, per tant, menys voluntarisme que en el cas dels fanzines, de periodicitat incerta. A més, els seus defensors consideren que permetran recuperar la pulsió transgressora, perquè ajuden a esquivar la uniformització imposada pel consumisme massiu i les grans empreses.

És gairebé impossible delimitar les fronteres del país friki: les dèries dels seus habitants són infinites. A Catalunya, com a la resta d'Espanya, van créixer llegint els còmics de superherois de les factories Marvel i DC. El següent pas, els va portar al cinema i la literatura de gènere, sobretot de ciència-ficció, fantàstica i de terror. Amb els anys, tota una generació va utilitzar els referents que tenia a mà per crear un univers propi. Parlem de cineastes com Àlex de la Iglesia, Santiago Segura o el mexicà Guillermo del Toro. Curiosament, la capital catalana s'ha situat al mapa del frikisme gràcies al manga, el còmic japonès. Va ser ací, pel gegantí èxit de la sèrie Dragon Ball, on va començar la febre europea per les historietes nipones i l'anime, el seu vessant audiovisual.