Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Arts

Entre el cel i el purgatori

La 'Pintura Catalana' viu una certa revifalla gràcies als preus rècord de subhastes i algunes exposicions internacionals

El proper dimarts s'inaugura al Metropolitan Museum de Nova York Barcelona and Modernity, l'exposició que ha estat visitada per 85.000 persones al museu de Cleveland. D'altra banda, l'art català ha assolit alguns preus rècord a les darreres subhastes internacionals. I demà passat s'obrirà al públic el Saló d'Antiquaris d'enguany a Montjuïc amb una certa expectativa, donada l'actual eufòria econòmica. Tot plegat replanteja la vigència de l'anomenada Pintura Catalana, una denominació d'origen que pateix l'esquizofrènia de les modes, malgrat haver nascut inicialment per a ser impassible.

Quan Picasso, just a l''inici del 1907 i després d'una estada llarga a Catalunya, es va endinsar en la creació de Les Senyoretes d'Avinyó s'iniciava un distanciament estètic implacable amb els seus col·legues catalans. Cap d'ells seguiria l'aventura, més aviat se'l mirarien amb perplexitat incrèdula i girarien la vista cap a una altra banda. Malgrat això, l'amistat perduraria, però seria refractària a la seva revolució artística. El pas del cubisme significaria l'entrada al segle XX en un camí sense retorn.

El concepte de Pintura Catalana, estava naixent just llavors, amb la cèlebre Col·lecció Plandiura, i associacions com Les Arts i els Artistes, però seria un art d'ordre que continuaria tenint en la Sala Parés -amb el senyor Parés i, anys més tard, els germans Maragall- el Sancta Sanctorum. Tota aquesta pintura que s'allargaria per anys i panys, a la llarga, acabaria mirant definitivament al segle XIX i, com a màxim, a l'impressionisme, no arribant ni tan sols a Seurat o Van Gogh.

De l'ombra decimonònica se'n salvarien només tots aquells que, en un moment o altre mirarien el nou Picasso, amb proximitat o distància, com ara Sunyer, Miró, Dalí o, més puntualment, Domingo i Togores, que tornarien aviat al conservador recer casolà junt amb la resta que s'adormiria en el somni confortable i, a la llarga traïdor, de la nit dels temps, assaborint, això si, l'èxit immediat que duraria dècades i dècades, mentre Catalunya -institucions i burgesia- no va decidir entrar en pes al món de l'art contemporani, i d'això tampoc fa tant.

La flamant sala Picasso del MNAC ha obligat a replantejar, per manca d'espai, el discurs dels anys vint i trenta del museu. Molts noms de poca volada han caigut per anar al nodrit magatzem i altres, com el Togores dels temps en què estava amb Daniel-Henry Kahnweiler, que ha sortit guanyant amb més obra i lluïment.

El discurs del museu, de cop i volta, s'ha tornat coherent i harmònic, tot i anar molt coix pel que respecta al pobre i desgraciat marxant Dalmau, l'escassa presència de Dalí, i la inexistència, encara, de Miró i molts surrealistes menors. Però la realitat és més complexa, perquè ni hi són tots els que estan ni hi estan tots els que són. ¿I què s'ha de fer amb la resta? Col·locar-la és molt difícil perquè fa nosa allà on s'intenta entaforar. De moment, descansa al llim o al purgatori, on quan s'hi entra no se sap quan se'n sortirà i amb el perill que una espera massa llarga pugui esdevenir letal.

- El revulsiu del mercat internacional. Però una part important d'aquesta pintura nostrada, la més bona i genuïna, la que no necessita ni ajudes ni padrins, també interessa a fora. Això no és un fet nou, doncs Anglada Camarasa o Rusiñol, per exemple, ja venien i exposaven a l'estranger al seu temps i això ha propiciat que encara corrin, més enllà de Catalunya. Sotheby's i Christie's busquen peces catalanes per a les seves subhastes londinenques anuals de pintura europea del XIX. No cal dir que mig d'amagatotis, més d'una peça important acaba a Londres, i no pas precisament per avortar. Christie's, per la seva banda, organitza també anualment una subhasta específica de pintura espanyola a Madrid, amb el fi de captar obra que es troba al país i no és exportable. La propera serà el proper 8 d'octubre. Piru Cantarell, representant de Christie's a Barcelona diu que el que es busquen són obres de categoria alta d'autors com Anglada, Nonell, Casas, Meifrèn, Mir, Rusiñol, Canals, Sunyer... i Sorolla, Romero de Torres, Zuloaga, Solana... I no es diferencia entre pintura catalana i espanyola. Fortuny i altres autors catalans de l'escola romana s'inclouen en vendes londinenques dedicades a la pintura orientalista, que també té molt reclam. L'art català més actual i la pintura abstracta, junt amb Miró i Dalí, no estan inclosos en el paquet perquè van en altre àmbit, el de l'art contemporani en general, un apartat que ara per ara és el més car. Cantarell opina que si els catalans fossin francesos asolirien cotes encara més altes.

Fa tres anys, el Toledo Museum nord-americà es va vendre a Sotheby's, de Londres, un magnífic Anglada, La Gata Rosa, que formava part de la seu fons des de feia un munt de temps. Posats a fer diners, si hagués esperat una mica més potser hauria triplicat el preu. No obstant, no tots els Anglada han de valer el mateix ni molt menys. Només cal visitar l'exposició de CaixaFòrum per constatar els seus daltabaixos creatius. Fonts de Soyheby's, que prepara una gran venda pel proper 14 de novembre, precisen que ha sorgit un nou interès pel període 1850-1930, i que en aquest apartat els catalans -i espanyols- tenen interès. La cartera de clients és en bona part espanyola però també hi ha bastants estrangers. Uns i altres busquen coses molt específiques i triades. Però de les subhastes que fan només es ven prop d'un 45% d'obres, que solen superar les previsions màximes. La resta es queda per vestir sants.

- El Saló dels Antiquaris, festival de la Pintura Catalana. Val la pena descarar-se una mica i començar a demanar preus pel Saló dels Antiquaris, que s'obrirà al públic el proper dissabte 3 de març i restarà obert tota l'altra setmana, fins a l'11. Es podrà comprovar com els preus de les grans subhastes tenen alguna cosa de ficció cinematogràfica. Ara bé, tot va en consonància amb la qualitat de l'obra. Però de peces bones al Saló n'hi ha, tot és qüestió de saber destriar el gra de la palla. L'obra exquisida abunda poc, molta ja està als museus, i els particulars que en tenen no sempre se'n volen desprendre. L'eufòria econòmica, afavorida per l'auge del sector immobiliari, i les grans vendes internacionals, es noten en l'atmosfera del Saló, tot són expectatives. Des del moment en què un Plensa de la Galeria Toni Tàpies o un Arroyo de la Taché passen, en menys d'un any, a la revenda dels antiquaris, galerisme i antiquariat cada vegada estan més a prop. I aquest fet també és ben palès al Saló on tot s'hi barreja, moble i pintura, objectes i escultura, vell i nou, bo i mediocre. D'entrada, sembla com si tota la cavalleria de Cusachs hagués sortit en pes de l'armari, una pila ingent d'estands tenen la seva guàrdia pintada. Però, del conjunt general, destaca un dibuix gran d'Anglada del 1900, un altre de Le Corbusier dels anys vint, dos pastells de Pau Roig del 1906, un bores del 1939, un nonell de 1910, algun casas i rusiñol de categoria. Dibuixos de Sonia Delaunay i peces del seu marit, olis de Popova, Exter, Lissitzki, Gleizes, Dubuffet. Molts Clavé, algunes obres de Tàpies, Millares i Feito, i un munt de meifèns de totes mides i classe. Mobles modernistes d'Homar, Vidal i Busquets, sempre exquisits; i, en aquest mateix context de les arts decoratives, és molt remarcable la presència d'uns antiquaris vienesos que ha dut un esplèndid mirall de Georg Klimt i unes butaques d'Otto Prutscher, unes peces de la Secessió vienesa que al cap i a la fi, no costen molt més que les nostrades. I com a concessió a la caritat cristiana, cal esmentar l'estand Gremi d'Antiquaris convertit en la Casa de la Caritat de la Pintura Catalana més desvalguda i necessitada.

Entre el museu i el negoci

El MNAC, amb la compra de la Col·lecció Plandiura i llegats com el de Santiago Espona o Domingo Teixidor, és el gran aparador de la millor pintura catalana, però no és l'únic. El Museu de Montserrat té l'esplèndida Col·lecció Sala i gairebé cada mes rep noves donacions. D'altra banda, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, també te una petita però bona tria d'autors catalans dels segles XIX i XX.

A més, i ha molts altres museus del país que conserven obres i conjunts d'interès, com ara el de Reus, Olot, Girona, Figueres, Tossa, L'Hospitalet, Sabadell, el futur museu d'art de Cerdanyola, l'Abellò a Mollet, el Cau Ferrat de Sitges, el Dèu del Vendrell i el de Pau Casals a la Platja de Sant Salvador.

També cal destacar la Fundació Godia i els fons d'art d'institucions financeres, reunits amb més o menys gràcia i coherència, com el del Banc Sabadell, o les caixes de Catalunya, Terrassa o La Caixa, i un nucli bastant important de col·leccions privades de qualitat, algunes d'històriques, com la Isern Dalmau o moltes d'actuals que es mantenen en la discreció de l'anonimat.

A més, la pintura catalana està representada al Museo Thyssen de Madrid -amb la Col·lecció Carmen Thyssen, que també té una part al MNAC- i al Prado, el Reina Sofía i el de Bellas Artes de Bilbao.

A tot plegat i en una altra escala, s'hi hauria d'afegir les exposcions bones que s'han fet tant a Catalunya com a fora, com les muntades a Madrid per la Fundación Mapfre en col·laboració amb el MNAC, d'altres fetes a París o a Londres, la d'ara mateix de Cleveland i Nova York o una que es farà aviat al Museu Van Gogh d'Amsterdam.

I també, és clar la tasca d'antiquaris i galeristes que busquen, compren, exposen i ve nen pintura i escultura catalanes, molts dels quals són presents al Saló d'enguany a Montjuïc (www.antiquarisbcn.com).

Precisament, el Gremi de Galeristes de Catalunya, en el qual també hi ha molts antiquaris, acaba d'editar Aparadors d'Art: una aproximació a la història del galerisme català, un recull, escrit per Carme Hueso i molt ben il·lustrat amb programes de mà i publicacions de l'època, que abraça de mitjan segle XIX, amb Joan Bta. Parés, fins a l'any 1978, quan es va fundar el Gremi.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 1 de marzo de 2007

Más información