La revolució dels cinquanta

Enric Planasdurà 1921-1984): 30 obres

Oriol Galeria d'Art

Provença, 264, Barcelona

Fins al 8 de març

Fragmentaciones

Rafael Canogar

Galeria Barcelona

Pl. Doctor Letamendi, 34, Barcelona

Fins al 31 de març

Erótica

Antonio Saura

Galeria Carles Tatché

Consell de Cent, 290, Barcelona

Fins a finals de març

Un cop ben rastrejat el surrealisme i les seves seqüeles més immediates per part de galeristes atents, antiquaris exquisits, col·leccionistes elegants i museus inquiets de més enllà de Catalunya -la majoria dels d'aquí encara en van ben coixos- ara sembla que li arriba el torn a la pintura abstracta de la dècada de 1950. Enric Planasdurà (Barcelona, 1921-1984) és un nom que sona llunyà i que, després d'un llarg oblit, ara entra al món del galerisme antiquari, on les coses que s'hi venen ja tenen pedigrí i s'han consolidat superant l'implacable examen del temps. Una tela abstracta seva del 1949 serveix de reclam a l'exposició Arte español de los 50, una década de revolución plástica , de la prestigiosa Galería Guillermo de Osma, de Madrid, especialitzada en primeres avantguardes.

Per la seva banda, la Galeria Oriol, que es mou en els mateixos paràmetres, presenta a Barcelona una petita retrospectiva de l'artista amb planasduràs per a tots els gustos, des dels la seva inicial etapa figurativa, plenament immersa en la pintura catalana tradicional, fins als dibuixos acolorits de petit format dels darrers temps. Planasdurà és variat, i en alguns moments ingenu i desconcertant, però guanya molt vist al natural. És un dels primers abstractes catalans de la postguerra, si bé no pas l'únic, tal com recorda Victòria Combalia al catàleg. I quan és brillant té una gran força. La seva evolució és vertiginosa: figuració convencional, surrealisme, abstracció geomètrica, informalisme, pop art... com un reflex de la frenètica posada al dia de l'art català, després del refús a l'avantguarda i la quaresma de la postguerra.

El seu interessant llibre de 1949 n'és un bon exemple, amb un text cal·ligrafiat de Sebastià Gasch i dotze litografies acolorides amb goauche que són una síntesi entre Picasso i Miró. Els magnífics dibuixos en grafit sobre cartolina negra de 1951 precedeixen la millor obra de Palauzuelo. Algunes composicions radicals del 55 semblen anticipar-se a Peter Halley. En altres, però, es mostra talper, igual que en l'obra geomètrica dels anys 70. I les abstraccions negre metàl·lic -que segueixen l'obra coetània de Cuixart- també es poden veure com a precedents d'alguns papers de Plensa. Planasdurà encertava sovint, però era víctima d'una evolució imparable que jugava contra seu.

Quan Rafael Canogar (Toledo, 1935) era membre del grup madrileny El Paso, a finals de la dècada de 1950, pintava com els seus collegues en tons foscos, gairebé negres. Després va venir l'onada del pop americà i anglès i la va saber encaixar a la perfecció. Era el més jove del grup i va sintetitzar negror, pop i denúncia social en els darrers temps del franquisme, realitzant unes teles tridimensionals que llavors eren d'una eficàcia corprenedora. Més tard, amb la democràcia, vindrien experiments formalistes, cites a Juli González i, per acabar, geometria.

Com Planasdurà, Canogar és variat, però sempre ha estat reconegut. Només cal veure la llarga llista d'institucions d'arreu del món on hi té obra. La Galeria Barcelona li dedica una individual amb peces dels darrers anys. Més enllà dels quadrats i rectangles vermells, negres i blaus que inevitablement recorden l'obra d'Alfons Borrell -més austera i reeixida-, sobresurten els quadres collage fets amb fotografies fragmentades i trossos de vidre i metacrilat que són una mirada a la pròpia obra dels anys setanta, la més personal, quan la revista Triunfo tallava el bacallà entre la progressia. D'altra banda, els grans plafons majestuosos i decoratius -amb pa d'or brunyit, hipnòtic i fascinant, potser metàfora del crepuscle- poden ser llegits com una entrada triomfal, i alhora malenconiosa, al món burgès i confortable de l'establert.

Antonio Saura (Huesca, 1930-Cuenca, 1998) és autor d'un sol quadre i, per a més inri, en blanc i negre, ja que quan feia servir el color la seva gran potència es diluïa. La pintura de Saura és com la rematada final de l'Espanya negra, una continuació de Gutiérrez Solana passat pel filtre de Picasso i l'univers canalla de Buñuel. El conjunt de dibuixos eròtics que presenta Carles Tatché resumeix bé l'essència de Saura, l'equilibri entre gest abstracte i figuració, i, sobretot, l'angoixa existencial que li era pròpia. La comparació amb els gravats eròtics, gairebé coetanis, de Picasso és inevitable, però el malagueny no és tètric; en canvi l'aragonès, sí: Eros a penes treu el nas esporuguit per la omnipresència aclaparadora de Tànatos. Les stripteaseuses s'han convertit en monstres de mil caps: els dels lascius voyeurs que les envolten bavejant. Les putes són lletges i demacrades i els capellans, vells verds que les empaiten.